Presumpta angúnia

Angúnia. Angúnia és el que sento quan llegeixo i escric sobre el cas Innova, així, en general. Però aquesta sensació es veu incrementada quan específicament parlem de les peces que fan referència a la sanitat pública. Aquest dijous El País donava a conèixer nous detalls de la darrera declaració que Josep Prat va pronunciar davant de la Guàrdia Civil, mostrant —segons diuen— la seva predisposició a «col·laborar». Sí, vull la seva «col·laboració», però no vull que aquesta serveixi per rebaixar una pena que de ben segur que ja de per si serà menor que la que la gravetat dels fets hauria de comportar.

 

Com és possible que persones normals, com tu o com jo, amb les quals ens hem creuat pels carrers de Reus nombroses vegades, i fins i tot en algunes ocasions hi hem xerrat, poguessin caminar tranquil·lament, sense el més ínfim símptoma de remordiment sabent el que estaven fent? No estem parlant de «quatre duros», estem parlant de milions d'euros presumptament desviats que nosaltres, els ciutadans, hem pagat amb l'esperança d'una ciutat o un país millor. Que s'invertissin a millorar els hospitals, les escoles, les carreteres, per crear llocs de treball, per donar les mateixes oportunitats a tothom. O potser es pensaven que, com a bones persones que som, volíem que els nostres impostos anessin a parar a les butxaques de persones ja enriquides, que només per la seva vanitat en volien més i més?

 

Ells, els presumptes autors d'aquest atracament, d'aquest insult a la societat, mentre caminaven entre nosaltres, ens donaven la mà, ens somreien, ens demanaven el seu vot i ens prometien ajuda, ens anaven fent més pobres, deixant avis sense residències i cues als quiròfans, escoles sense els professors que necessitaven, metges sense cobrar el sou sencer. Cada cop que surt a la llum algun cas de corrupció no em puc parar de preguntar si realment el/els implicat/s es creuen més llestos que la resta de nosaltres o simplement és maldat o inconsciència, com aquell conductor que mentre fas cua t'avança pel voral amb total superioritat i sense immutar-se.

 

Per això permeteu-me, o més bé permeteu-nos, que la resta de ciutadans com a mínim puguin expressar lliurement, sense por a cap represàlia, l'angúnia que ens produeix el que heu fet i per extensió la vostra persona. Sí, és cert que vosaltres només en sou uns de molts, però esperem que sigueu els últims. I per aquesta raó vull expressar —i crec que molts compartiran la meva opinió— la 'presumpta' angúnia que ens feu perquè si la justícia no acaba imposant el càstig que us mereixeu, com a mínim rebeu el nostre en forma d'escarni i repulsa.

 

Laia Solanellas, cap de redacció de delCamp.cat




Comentaris

envia el comentari