L’espera

És cert que l’oblit és el millor dels lubricants socials però també que no sempre tenim ganes de follar. Parlar sí. Parlar s’ha de parlar sempre amb tothom, fins i tot quan t’agredeixen, però anar-se’n al llit amb qui t’ha allisat pel teu bé només s’entén des de l’esclavatge, la prostitució o qualsevol altra forma anàloga i creativa de relació humana.

 

Amb precisió, amb imatges nítides i distintes, tinc pocs records de què estava fent durant esdeveniments de trascendència col·lectiva. El 20 de maig de 1992, una xica campana (de la Campània) simpàtica i corpulenta m’ensenyava a fer tiramisù a Salou. Podria haver estat perfectament el meu ‘Amarcord’ particular, per potència càrnica i sentimental, però les efusions làctiques es van limitar al mascarpone. Quan es va tancar el cicle del Barça com a “exèrcit no armat de Catalunya” (quin gol que ens van colar) a Atenes, dos anys més tard, era en un pub de Reus on m’hi vaig beure una volldamm a dues-centes cinquanta pessetes, cacauets inclosos. Encabat, vaig estar esperant l’autobús de la Hispània que m’havia de tornar a casa. Va fer tard com sempre. Encara em ve present la textura d’aquella tristesa a la parada, com d’alvocat recobert d’escates que s’aferraven al paladar i tenia ganes d’escopir amb violència. Quan per fi vaig pujar al bus vaig entendre per primera vegada que no tenia cos ni temperança per adscriure’m en cap grup, i que feina rai tindria per fer alguna cosa de profit amb una condemna aital.

 

L’onze de setembre de 2001 vaig anar a un concert de Lluís Llach a Arc de Triomf. En la meva defensa he de dir que estava en xoc. No vaig entendre què volien dir els avions que van solcar el cel de Manhattan fins bastants dies més tard. Aquella tarda només tenia ganes de corejar que la gallineta ha dit que prou. El terror sempre ve més tard, en l’espera, en la foscor. S’esmuny per les escletxes de la raó i ataca quan baixes la guàrdia. Ara que fa una setmana que ens van atonyinar a les portes dels col·legis electorals comença a treure el cap la por diferida que ens van inflingir amb total deliberació, efectivitat i programa. I la certesa que el que vam viure serà un d’aquests dies dels quals recordaré què feia amb exactitud. No serà fàcil d’oblidar ni en pro de la lubricació ni de la sanitat mental ni de la suposada convivència fracturada. A la meva mesa no es va poder votar, almenys fins ben entrat el migdia. Es va desencadenar llavors una tensió apressada com de matí de Reis, amb gent amunt i avall del Camp anant de casa en casa a recollir paquets i benaurances. Es va despertar una consciència súbita del valor del vot i, per ser diumenge, es va treballar més a les carreteres que en moltes rostisseries de pollastres. De fet, no recordava aquestes passejades frenètiques per la comarca des del mencionat temps de la final d’Atenes, quan es feia ruta pels pobles a la recerca de la cervesa i la cançó de Blur de moda.

 

És totalment ofensiu que et facin pencar tant per una merda de vot. No ho perdonaré mai. A la tarda, un cop vaig haver dipositat la papereta a Reus, vaig baixar a defensar el col·legi que li toca als meus pares, a Vilafortuny. Tothom ja havia vist el torrent d’imatges constant de la repressió arreu del país, del terrorisme. En un grupuscle que vam concentrar-nos a la reixa d’entrada ens va colpir especialment la imatge de la Policia passant la tanca del Col·legi Verd de Girona. No semblaven persones, semblaven rèptils o insectes negríssims (feien pensar, en el seu moviment bestial, en aquells irreductibles granotots de ‘La pell freda’ de Sánchez Piñol) esmunyint-se per les escletxes de l’escola, igual que la por se’ns filtra ara pels racons de la democràcia escantonada. Aquella tarda no hi havia por, hi havia una tensió d’espera. A Mont-roig havien gasejat una escola. Rumors, avistaments a l’autovia. Tothom estava convençut que venien. Un estat efectiu de setge que portava la gent a auto-organitzar-se; homenassos de múscul i greixos abundants a primera línia, homenets més modestos un pas més enrere. I en les mirades la sensació incontrovertible que el veí, aquell imbècil que no recull mai el cagalló del gos llepafigues que la seva dona l’obliga a passejar, es deixaria trencar la cara per tu. I, una cosa encara molt més sorprenent, descobrir estupefacte que, d’aquí deu minuts quan la Guàrdia Civil es planti com un ramat de hooligans davant de la tanca, tu també et deixaràs trencar la cara per ell.

 

No van venir. Però aquella tarda d’espera, aquella tensió compartida canvia les persones. És un canvi real, gairebé imperceptible, i que difícilment té marxa enrere. Qui no hi estigui d’acord que vingui aquí que li explico amb violència simbòlica. Demà la por i el terror s’esmunyiran com una taca negra pel Parc de la Ciutadella i es filtrarà per les pedres del Parlament. Es desoirà el mandat popular i ens tornaran a perdre el respecte com ja va denunciar Xirinacs fa quaranta anys amb ‘La traïció dels líders’. La tarda de l’u d’octubre ens convertirà, en comptes dels ciutadans dignes i d’ordre que créiem ser, en proscrits. I no hi ha lloc a la serra del Montsant per tant de bandoler. 




Comentaris

envia el comentari