Per vosaltres

Tinc un amic que és peixater. Cada dia s'aixeca a les quatre de la matinada per anar a buscar allò amb què es guanya la vida, a Mercabarna. Mai l'han arrenglerat al costat dels herois: senzillament fa la seva feina i prou. És per això que aquest diumenge que tot just comença a brandar, quan el mòbil m'avisa que és hora d'aixecar-me, jo pensi en el meu amic peixater que ho fa cada dia, en el meu amic que no és cap heroi, i que em dutxi i que esmorzi i que em vesteixi tan sols pensant que faig la meva feina i prou. Aquest fer la meva feina i prou, avui, serà compartit per molta, molta gent més. Ahir a la nit el WhatsApp m'atorgava el privilegi de formar part d'un dels grups de suport que l'ANC de Reus havia previst per a cada col·legi. Una trentena llarga d'individus. Com en coneixia uns quants, ahir mateix ens vam saludar i vam quedar que ens hi veuríem. Vaig declinar l'oferiment de quedar-m'hi a dormir. Escampant la fosca, m'encamino cap a l'Escola General Prim de Reus. És on passaré tot el dia. Pel carrer, alguns cotxes de la Guàrdia Urbana i dels Mossos. Indicis de taquicàrdia. El tabac ho arregla tot. Hi ha força gent a l'entrada. Etiqueto mentalment els tres o quatre que manen. Més que res per anar-me oferint puntualment per si fa falta res. L'escola té una porta exterior de ferro, bé en realitat en són dues: una de més gran i una altra, al costat, de més petita. De seguida ens diuen que entrem dins el recinte propi que assajarem. Aquest assaig, no és per fer un festival de fi de curs o per cantar el virolai, no; es tracta de posar-nos un al costat de l'altra, amb els braços enllaçats, per si de cas les forces d'ocupació, volen entrar. L'assaig és un èxit. Aquell empassar saliva dels «on t'has fotut, Figueres?»



Transcorren les primeres hores. El dia es va esclarint. Arriba més gent. Quan són les set, primer esvalotament. Ens arrenglerem com a diligents hoplites. Hop! Deixem un petit corredor al mig. «Arriben les urnes!». Res de fotos als portadors. Res de fotos, doncs. Acostumats als repartidors de calça curta, males maneres, que deixen el paperet a la bústia fent veure que no han trobat la persona requerida, l'escenificació de l'acte ens sorprèn i ens deixondeix, perquè no dir-ho, ara que les primeres cafeïnes han començat a deixat de fer efecte. Cotxes d'aquells grossots, amb els vidres fumats, escupen homes i dones que entren apressats amb uns paquets. Silenci sepulcral. La comitiva fa el seu efecte. Baixen, descarreguen i se'n van. Aplaudim. Veiem que la cosa és seriosa. Que tenim urnes. Que tenim paperetes. Tenim fam de dir la nostra. Es crida als apoderats i als que han de formar les meses. Més aplaudiments. Al cap d'uns minuts, surt un cap per la porta: «Ens falten trenta persones. Demanem voluntaris». Valoro la possibilitat d'entrar, però perdria el gran angular, el fer de tereseta, així que deixo que vagin obrint-se camí més dels trenta requerits. Arriben els Mossos. Tornem a tancar-nos. Hop! Però no entren. Estacionen una furgoneta a l'altura del carrer Lepant i hi deixen un parell de policies. La Guàrdia Urbana talla el carrer des de Països Catalans. Costa que es facin les nou. Mentrestant, amb un dels del comando, hem desertat un moment de res per a anar a fer un cafè. No ho digueu a ningú.



Neguiteig perquè són les nou tocades i no veiem moviment. Els primers votants fan cua. Torna a sortir el mateix cap que abans: «Tenim problemes informàtics. Tingueu una mica de paciència». I així, pacients, anem fent rodolar hores i minuts fent-la petar fins que se'ns diu que no es podrà fer servir el cens concret i que s'obre el cens universal. Això vol dir que tothom podrà votar on li plagui perquè hi haurà un programa que introduirà els deneís per tal que ningú pugui votar dues vegades. Entesos. Les cues comencen a ser considerables. Les votacions avancen a bon ritme. És la tònica general. S'aplaudeix la gent gran que entra a votar. Algun avi, brandant la crossa, escridassa la jove: «Deixeu-me aquí que jo també vull plantar-los cara!». S'aplaudeix més. Tenint la cosa més relaxada, valoro la possibilitat de fer un recés. Es diu que l'altre moment crític serà a l'hora de dinar. Són les onze. Torno a desertar. Faig una dormideta a casa. Dino una mica i a la una de la tarda, torno a la meva posició. Efectivament hi ha menys gent. Ara tothom aprofita per fer un mos. Asseguts aquí i allà, ball d'entrepans, galetes, begudes. Me n'ofereixen i els dic que jo ja vaig servit. La tarda passa molt lenta. Una nena, per distreure's, ha fet un bolic amb el seu jersei i juga a bàsquet en una de les cistelles que hi ha al pati. És evident com acabarà la cosa. Efectivament, després de mitja dotzena de llançaments, el jersei es deslliga i queda penjant de la cistella. Mira al seu voltant una mica avergonyida. Uns nois amb rastes, s'aixequen i l'ajuden a despenjar-lo. És una solidaritat petita, domèstica, la mena de solidaritat que es presta sense demanar res a canvi. És la que avui hi ha pertot.



A casa, a la tele, he vist la violència de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional. Cansat com estava, no ho he processat com calia i ara, assegut, relaxat, em pugen glopades d'indefensió, d'impotència en reviure les imatges. De moment no podem fer res més que continuar la feina que estem fent. Cadascú al seu lloc. Cadascú al servei de l'altre. Com que veig que la cua es dissipa, aprofito per votar. Com molts d'altres, m'atabalo. El gest físic és petit, petitíssim (per poc que no introdueixo el 'deneí' a l'urna), però formalment és d'un gegantisme exagerat, monstruós. El llast de la malura, de les imatges de violència, fa que tot es barregi en una mena d'emoció d'on pengen molts fils, alguns perillosos d'estirar, d'altres més mesurats. Hem arribat fins aquí. El dia va decandint. Ens tornen a convocar per protegir l'escola. Hop! Hi ha intents de tancar les portes de ferro de fora. Unes senyores de mitjana edat, sortint de pla comenten: «Us n'adoneu que en ple segle XXI som aquí per entomar cops de porra?» i sí senyora, ho sabem tots que ens la juguem, però no m'imagino, en aquest mateix instant, en aquest mateix moment, poder ser en cap altre lloc que no sigui aquí. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. Si no ho fem ara, probablement, no ho farem mai més. I una mica fumats d'èpica, formem mentre ens diuen que començaran el recompte, que ens quedem una mica més, que això ja està, que ho hem aconseguit. Cada generació viu el que ha de viure i s'ha de comprometre amb el seu temps sent conscient que un no és aquí per art de màgia, que els qui el precediren, els que hi ha, com els que vindran, el van fer i l'estan fent i el faran. Que avui ens han convocat i hem vingut. Que demà tornarem a la feina esperant la propera crida. Que sempre ha estat així i sempre serà així. Montsant, Ona, Joan, Tanit, Siurana, Ginesta, Martí, Laia, Biel, Quim, això, tot això, és per vosaltres.




Comentaris

envia el comentari