El tresor més solemne

Reus sempre ha destacat pel seu perfil obert i dinàmic. La seva activitat no cessa mai; Reus no tanca per vacances. Els reusencs som així: persones integrades i entregades a un model de ciutat que ens identifica amb la voluntat de no perdre el llindar de reusenquisme que es predica a casa nostra. Concretament, el nostre teixit cultural fa bandera d'aquest model, treballant desinteressadament per contribuir a la millora de la qualitat de la societat des del fenomen associatiu, que a Reus és ric i divers.


Al llarg de tot aquest any, la ciutat és Capital Cultural amb la designació de 7 tresors del patrimoni local mitjançant votació popular. Una elecció que va abocar una alta participació, segons van explicar els responsables de la iniciativa. Ara bé, això no agafa peculiaritat si no ens fixem amb els escollits, ja que no comprenen tant edificis nobles amb una acurada estètica que vesteixen les façanes dels principals carrers (que per cert, Reus en té un bon munt), sinó que s'hi troben objectes, espais o moments que mereixen la qualificació de RTV (Reus de Tota la Vida).


Cada tresor de la llista és especial i hi ha molts arguments que avalen la seva elecció. No obstant això, en atenció a les dates amb les quals ens trobem immersos, vull aprofitar per referir-me al cinquè tresor, el ball solemne de curt de l'Àliga de Reus a Misericòrdia. Es tracta d'un tresor que vesteix un caràcter singular, cosa que et permet diferenciar de la resta pel fet de tractar-se d'un moment que es desenvolupa en el marc d'un espai concret de la festa, i que ha aconseguit fer-se un lloc destacat dins del top ten del patrimoni cultural de la ciutat. No és un tresor material: no el podem palpar, tampoc mesurar ni quantificar objectivament, sinó que tan sols el podem viure. Certament, sorprèn com un esdeveniment d'aquest tipus ha aconseguit escalar fins a tan alta posició, passant per davant d'altres elements emblemàtics de la ciutat amb una presència històrica referent, quan tan sols fa 20 anys de la seva existència. Això ens porta a intuir que, no hi ha cap altre motiu al darrere d'aquesta votació que no sigui la capacitat que ha tingut aquest acte d'arrelar a la mentalitat dels ganxets, els quals se l'han sentit com propi i que han identificat com de ciutat.


Amb el temps, cada vegada han estat més les persones que s'han apropat al Santuari per ser testimonis d'aquesta dansa. La imatge que tenim avui dia difereix molt de la dels primers anys, on uns pocs assistents contemplaven l'escena mentre l'Àliga entrava sense música a l'interior del temple, recorrent el passadís central de la nau en silenci. Actualment és tot el contrari. Poc més d'un minut és suficient per atreure un públic nombrós que espera incansablement i pacientment que arribi el moment ocupant, amb antelació, cadascun dels racons de l'església per evitar quedar-se sense lloc. Tots ells moguts per diferents sensibilitats: alguns per la fe, d'altres per la cultura, d'altres per curiositat i d'altres perquè simplement els agrada ser-hi. En definitiva, sigui quin sigui el motiu, el Santuari es queda petit any rere any. El so imponent de la Cobla, la solemnitat i austeritat de la dansa i l'elegància de l'element converteixen el moment – ara sí – en un tresor cultural, on es respira un ambient carregat de simbolisme i respecte, acompanyat d'una explosió d'emocions diverses, sota un sentiment únic i que finalitza amb el cant dels goigs a la Mare de Déu, part aquesta que s'ha integrat perfectament dins de l'acte, igual que ho ha fet l'entrada prèvia a l'interior del temple, que desperta un gran interès i que ofereix l'oportunitat d'escoltar una peça musical de mitjans del segle XVII. Dansa, música, festa, seguici, devoció i tradició. És a dir, Cultura en majúscules. El moment és capaç d'interrelacionar tota aquesta sèrie d'elements i fusionar-los perfectament, sent el ball l'essència de tot plegat.


Instants com aquests són els que ens regala la cultura de casa nostra, però no oblidem que aquesta cal mimar-la i fomentar-la. Mai ha de ser utilitzada com a instrument. Cal difondre-la, perquè tothom vegi com n'és de ric el nostre fet cultural i festiu, i ensenyar-la per educar als més petits en un dels valors principals que s'erigeix en forma de pilar d'una societat. La capitalitat cultural també ha de servir per això, per tal de preservar la nostra identitat, atès que la cultura en general ja és un tresor a conservar.




Comentaris
Rtv
La cultura la fan la gent del carrer, participant, i no sen un simple espectador.
2
Joaquim
"com un esdeveniment d'aquest tipus ha aconseguit escalar fins a tan alta posició, passant per davant d'altres elements emblemàtics de la ciutat amb una presència històrica referent, quan tan sols fa 20 anys de la seva existència." I tenir certs contactes dins el vostre col·lectiu d'enxufats també fa passar al davant i menystenir l'acte que fa especial Misericòrdia
10

envia el comentari