Vint-i-cinc anys després

L’estiu de 1992 la ràtzia policial espanyola contra destacats militants independentistes es proposava de «sanejar» políticament l’esdeveniment olímpic de Barcelona. Un esdeveniment esportiu per cert, que generà una política del sòl urbà que ha dut, amb el temps, a l’especulació de l’habitatge per part del capital de caixes i bancs i per un turisme colonitzador sense efectes significatius en la generació d’una economia d’escala.

 

La maniobra policial -amb clara intenció de tallar de soca-rel la progressiva implantació de l’independentisme combatiu- es veié caracteritzada, en tot moment, per les tortures infligides per la Guardia Civil, i pel cinisme (col·laboracionista, és clar) del jutge instructor Baltasar Garzón. Tot aquest procés repressiu, però, el podeu veure a l’excel·lent documental Operació Garzón, on els detinguts d’aquella onada repressora aporten el testimoni de la repressió física i mental a què foren sotmesos. Recordarem, només, que aquelles detencions tenien lloc en el marc de la triomfalista política nacionalista espanyola – el quinto centenario del descubrimiento - hegemonitzada pel PSOE, de la qual era corretja de transmissió al Principat (PSOE-PSC). Els quadres municipals socialdemòcrates –aleshores encapçalats per Pasqual Maragall, amb la connivència tàcita del regionalisme de Convergència i Unió, per bé que a través d’una concepció pseudonacional, per abstracta i, al capdavall, autonomista- no feien altra cosa que socialitzar l’estratègia espanyolitzadora a través de la concepció d’un autodefinit nacionalisme barceloní (i metropolità).

 

El rerefons polític d’aquella campanya repressiva, que acabà per criminalitzar tots aquells sectors polítics crítics amb el nou municipalisme «olímpic» -hereu, en certa mesura, de la política urbana del batlle de Barcelona, Josep Maria Porcioles, endegada a començaments dels anys setanta-, venia motivat per la generació d’un relat –a cop de decret i a cop de «cacera del militant independentista» (no importava com)- pel que feia a la construcció d’un estat-(nació) modern, que havia de connectar amb la política de modernització europea. I ja se sap que la “pedra a la sabata” en aquest aspecte era –i és- la irresolta qüestió nacional dels pobles sotmesos per la tranversal bota política imperial espanyola.

 

Han passat vint-i-cinc anys i els medis i mitjans oficialistes han fet allò possible per ocultar els fets esdevinguts aquell estiu de 1992, però la realitat –tossuda- ha tornat a evidenciar, quan els testimonis han tornat a emergir, que som on érem: el supremacisme espanyol –diria que gairebé «racial»- és orientat a anorrear les nacions no castellanes (per la qual cosa instrumentalitza, fonamentalment, la cultura de la nació castellana),ara, en clau autonòmica, que, com és ben sabut, és una manera «elegant» de reduir aquests països a estrictes fets regionals: folklòrics. Un darrer exemple del que dic és tota la polèmica intoxicadora –inventada per la gran majoria de mitjans de comunicació espanyols- arran de l’actuació dels Mossos d’Esquadra en l’atemptat del passat dia 17 d’agost: el conflicte -orquestrat cínicament per les forces policials espanyoles- sorgeix quan els Mossos són percebuts internacionalment com a policia nacional d’un Estat emergent.

 

Han passat vint-i-cinc anys, però ara l’independentisme –gràcies a la lluita soterrada d’homes i dones d’ençà dels anys quaranta, potenciada un relleu generacional amb nous posicionaments polítics als anys seixanta i setanta, i projectada per l’independentisme combatiu dels anys vuitanta i noranta- és molt més fort. I ara és quan es veu que aquella campanya politicopolicial socialpatriota dels anys noranta (però que es començà de reformular arran del pla de liberalització franquista de 1959) ha fracassat. I és així perquè aquesta política, que esdevé essencialment el modus vivendi de les oligarquies polítiques i financeres, sempre rebla el mateix clau: la imposició del colonialisme (intern) panespanyol com a articulador d’una pseudopolítica social que sempre acaba quallant en el fet de la cohesió territorial. D’on l’obsessió d’identificar un mercat-una nació-una política de fals benestar social (atès el fracàs de la socialdemocràcia europea).

 

Vint-i-cinc anys després podem tornar-los la pilota. I és votar massivament el primer d’octubre per a dir al món que clamem pel dret a l’autodeterminació de totes les comunitats nacionals del món. El nostre missatge és votar –votar sí- per alliberar-nos del jou patrioter neofranquista i per impulsar, amb la nostra fermesa i claredat d’idees, la solidaritat internacionalista. Aquest és el millor homenatge als represaliats del ’92 i a tots els detinguts i caiguts en combat per la Justa Causa Independentista dels Països Catalans.




Comentaris

envia el comentari