Tot esperant 2019

Hem travessat l'equador del mandat i la meva experiència em diu que a partir d'ara és quan es comença a gestar la candidatura del següent. El o la portaveu es deixa notar més en actes públics, l'aspirant intenta somriure al màxim i les calculadores treuen fum. Serà bo que ens presentem? Serà bo que ens unim amb aquells? Serà bo que mantinguem la mateixa línia?

 

La «democràcia» parlamentària genera distorsions. I no em refereixo als regidors no adscrits o als grups que canvien de nom als qui ningú no ha votat, que també, sinó a què l'important al cap i a la fi no és quin servei s'és capaç de fer a la ciutadania. És comptar cadires. I a Tarragona hi ha qui ja fa temps que les està comptant. Es van comptar per fer el pacte de govern per tal de generar estabilitat. Es van comptar abans per veure si era viable o no un tripartit d'«esquerres». I es comptaran quan el lema de tota l'oposició sigui «fem fora Ballesteros» i aquest sigui l'objectiu principal. Si es presenta, és clar. Si no es presenta... ja veurem.

 

Ara mateix no sembla que el Partit Popular ni Units per Avançar puguin desenvolupar cap paper rellevant el 2019. Per tant el PSC ha de començar a buscar altres aliats. A Ciutadans li queden dos anys durs, amb el grup municipal dividit i indicacions confuses des de Barcelona —que si ara no heu de pactar, que si per evitar la independència cal donar suport a les alcaldies del PSC...—. A ICV-EUiA només li queda acceptar el seu futur en comú i, per tant, amb Podem, entre d'altres, i per tant la doctrina que ha regnat fins ara d'«evitar a tota costa un govern de dretes» pot deixar de ser-ho. I ERC, el PDECat i la CUP estan amb el procés i les direccions dels seus partits no acceptaran cap concessió als partits espanyolistes, menys en una ciutat tan gran, una capital. Per cert, tan de bo m'equivoqui, però sí, el 2019 encara crec que estarem en ple procés i a punt de rebentar-ho tot amb un altre dia històric per la Diada.

 

Deia Carod-Rovira recentment en un tuit que calia que, davant la situació actual del consistori tarragoní, algunes persones fessin una passa endavant. No sabem si s'estava referint a ell o a qui, el que és evident és que aquestes persones de moment no s'han manifestat perquè ningú veu una alternativa amb cara i ulls que la gent pugui votar amb una certa il·lusió. L'únic que genera il·lusió, ara per ara, encara que sigui només a un determinat grup de votants, segueix sent Josep Fèlix Ballesteros, «encantador de serps» tal com l'han anomenat en diverses ocasions els seus companys de plenari.

 

La situació de Tarragona és equiparable a la de Sabadell o Badalona, amb moltíssimes diferències, és clar. Els casos de —presumpta— corrupció i el rebuig d'una part de la ciutadania a la gestió present fa que es busquin estranyes aliances. Potser no en les candidatures —segur que hi haurà un nou intent de fer una «Tarragona en comú»— però sí en el govern. ERC haurà de decidir si vol o no vol liderar aquest canvi i assumir-ne les conseqüències —per començar, trepitjar la ciutat a fons—, mentre que el PDECat —a no ser que hi hagi un gir radical dels esdeveniments— potser també haurà d'assumir el seu paper de «facilitador» però mantenint-se al marge de tot plegat. I sí, això pot suposar un autèntic daltabaix per als de l'avinguda Catalunya.

 

El 2019 a Tarragona no es veu gens clar ara mateix. No cal avançar-se als esdeveniments. Potser, amb la independència, es dissolen totes les institucions i tornem a les urnes abans del que prevèiem. De fet això és el que esperen a la CUP, perquè se'ls veu clarament incòmodes allà asseguts, ells han vingut a fer la revolució, no a repartir-se les carteres ni a gestionar engrunes. És clar també que poden aparèixer altres actors, partits i grups independents com va ser el cas d'Ara Tarragona el 2015, que alhora hauran de demostrar, com sempre, si són o no són submarins d'algun dels grans.

 

Sigui com sigui, estarem a l'espera. Els periodistes locals acabarem fent guàrdia a les seus que calgui per explicar, al minut, l'evolució de tot plegat. I, en mig, ens entretindrem amb els Jocs. Això sí que ho tindrem, els Jocs. O qui sap.




Comentaris

envia el comentari