La postcensura per amagar la realitat

Costa entendre la postura de la direcció de comunicació de l'Ajuntament de Reus en relació a la facilitació d'informació sobre la nacionalitat dels detinguts en operacions fetes per la Guàrdia Urbana de la ciutat. És una opció estricta dels periodistes que porten aquesta àrea de l'Ajuntament; no són instruccions des de la Prefectura de la policia de la ciutat ni tampoc cap opció política que l'alcalde de Reus, Carles Pellicer, hagi ordenat. El servei de premsa dels Mossos d'Esquadra facilita les nacionalitats dels detinguts. La majoria de policies locals també ho fan, fins i tot, amb governs d'esquerres. La Guàrdia Civil i la policia espanyola també faciliten aquesta dada. La direcció de comunicació de l'Ajuntament de Reus vol mantenir aquesta croada inútil malgrat tot. I costa molt d'entendre. «Mai les hem donat», responen, quan, cada dia que emeten una nota de premsa, des de delCamp.cat se'ls truca per esbrinar aquesta informació. Els periodistes d'aquest mitjà tenim altres fonts per aconseguir aquesta informació i no deixar les notícies a mitges, però això no fa que sorprenguin les ordres del director de comunicació de Reus, el periodista Josep Maria Arias.

 

Com és que l'Ajuntament de Reus facilita el sexe i l'edat del detingut i no la seva nacionalitat? No donar als lectors totes les informacions que es tenen a l'abast podria ser considerat una negligència periodística. Amagar aquesta informació o buscar eufemismes políticament correctes, no només et converteix en negligent —a la font i al periodista, al cap i a la fi— sinó que també et converteix en un manipulador. Quan l'Ajuntament de Reus amaga la nacionalitat d'un detingut està manipulant la informació.

 

Un dels primers arguments de l'equip de premsa de l'Ajuntament de Reus és el famós codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya aprovat l'any 1992. No m'interessa massa pel seu contingut esbiaixat, però l'he rellegit buscant quin dels dotze manaments recomana no difondre la nacionalitat d'una persona detinguda. No n'hi ha cap que digui que cal amagar aquesta informació. El criteri número dotze només diu que «no es pot discriminar cap persona a causa de la seva condició sexual, discapacitat física o mental, creences, origen ètnic, nacionalitat i extracció social». Evidentment, només faltaria. Defensar que el codi deontològic diu que no s'ha de difondre la nacionalitat d'una persona detinguda és una gran mentida —una gran postveritat, com s'hauria de dir ara.

 

És més, el criteri primer demana al periodista que recerqui «la veritat» i assegura que té l'obligació «d'acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible». I, fins i tot, el segon manament demana que el periodista eviti «difondre dades imprecises o sense base suficient». Publicar la informació sense la nacionalitat podria arribar a contravenir els dos primers criteris d'aquest defensat codi de bones pràctiques dels periodistes. Quan delCamp.cat pregunta a l'Ajuntament de Reus per la nacionalitat dels detinguts i no rep resposta, l'equip de Josep Maria Arias incompleix el punt sisè d'aquest document. «El periodista ha de defensar el dret a la informació davant de qualsevol restricció a la transparència exigida per l'interès públic, especialment quan les fonts són administracions i organismes oficials», detalla textualment. El Consell de la Informació de Catalunya (CIC), un altre organisme sistèmic, fins i tot recomana que aquesta dada s'esmenti sempre, siguin d'on siguin els autors dels fets descrits. Ho recull l'Annex F del codi deontològic. Altre cop, una postveritat com una casa.

 

I doncs, què porta a l'Ajuntament de Reus a no facilitar aquesta informació? Un criteri, en el fons, ideològic. Un pòsit d'adoctrinament d'esquerra acomplexada, en primer lloc, i ser víctima del políticament correcte, en segon. Primer hi ha una voluntat política d'influir en la redacció de les informacions als mitjans de la ciutat. Si no es facilita la nacionalitat del detingut, en la majoria de casos, la notícia que s'acaba publicant als diaris, ràdios i televisions acaba sent sense aquesta informació. Primer èxit aconseguit.

 

Donar el sexe i l'edat però no la nacionalitat és un símptoma més de la postcensura dels acomplexats. És una evolució de l'autocensura que no necessita regulació superior ni cap llei perquè la repressió te l'apliquen de manera horitzontal, els teus iguals. La por a ser considerat «col·laboracionista del règim» o a ser titllat de racista, xenòfob, o vés a saber què... et fa recular en coses que semblen normals i fins i tot et porta a manipular. La postcensura s'ha fet amb el control de molts mitjans globalistes —i gabinets de comunicació— esclaus d'un políticament correcte que prefereix amagar una realitat incòmoda que no pas explicar-la. No tenir clara la solució a algun dels problemes et fa pensar que és millor obviar-ho i això et porta a una postcensura que és la que està aplicant el gabinet de comunicació de l'Ajuntament de Reus. El seu punt de vista —marcat ideològicament; la superioritat moral de l'esquerra— els fa pensar que donar la nacionalitat pot fer que la societat -«adotzenada i sense sentit crític», segons ells- acabi fent-se una idea «equivocada». Que la societat «s'equivoqui» posa en perill el relat. Amb el relat en perill, el poder està en perill.

 

Guillem Ramos-Salvat, director de delCamp.cat




Comentaris
Va homeee!!
Què és més greu... amagar la nacionalitat o voler-la utilitzar per justificar el racisme habitual de la línia editorial d'aquest mitjà?
17
Marta
El que és greu és relacionar gratuïtament esquerra amb manipulació...
9
Simiri
Queda estrany dit per fanboy de la CUP
0

envia el comentari