La dictadura de l'estiu

Ho he de confessar, no sóc gaire d'estiu. No és cap delicte que no sigui 'fan' de les temperatures infernals contra les quals no es pot lluitar de cap manera, o dels dies de llum interminable que veus des de l'oficina recordant-te que fora d'allí tot és diversió i bon rotllo mentre tu estàs treballant. O del crim que socialment suposa no voler passar els vespres o nits en alguna terrassa fent una canya amb amics perquè, es veu que tothom ho sap, a l'estiu és obligatori quedar. No confonem, no estic en contra de totes aquestes pràctiques esmentades, però no trobo quina relació directa és necessària perquè es duguin a terme. La platja no desapareix pas, el Sol no s'extingeix, els bars no tanquen i els amics no s'esfumen durant els mesos de més fresca. Sé que no sóc una 'rara avis' perquè d'ençà que vaig decidir trencar el tabú i mostrar al món el meu odi als mesos estiuencs van ser moltes les persones que, alleujades, em van confessar que tampoc suportaven aquesta època de l'any, però que s'esforçaven a dur un somriure permanent i una festa major a dins constant per no desentonar i no ser reprimits pels seguidors de la dictadura de l'estiu. 

 

Tot i els molts motius exposats, intento dur aquests mesos amb la màxima dignitat possible. A més, l'any passat em vaig comprometre a esforçar-me per intentar reduir aquesta aversió estiuenca, i un dels exercicis autoimposats va ser el d'anar com a mínim un cop a l'any a la platja. Dit i fet, enguany ja he complert. Com un personatge fent un 'crossover' en una sèrie em vaig plantar —òbviament acompanyada per expertes, sinó no sabria pas on anar— a una platja més o menys acceptable, amb espai vital suficient entre tovallola i tovallola perquè l'experiència no fos massa traumàtica. Vestit 'playero', xancletes, ulleres de sol, barret, tovallola, empastifamenta de protecció solar, biquini posat dalt i baix (complicat veure'l a una platja 'random' pel que sembla) i, sobretot, un para-sol. Un cop vam escollir la ubicació vam plantar la mencionada ombrel·la que tot just tenia espai per a una persona, i com que érem dos que no volíem absorbir cada raig de sol present a la platja i per rang familiar estava per sota, vaig haver de fer mans i mànigues per agenciar-me el màxim d'ombra possible. La meva estampa era prou patètica, es notava que no sabia ben bé que fer allí —així m'ho van confirmar les acompanyants, fotent-se'n prou de mi—. Sembla fàcil anar a la platja, però no ho és. 

 

Un cop instal·lada amb més o menys dignitat vaig dedicar-me a observar l'entorn per allò de l'«allà on vas, fes com veuràs». Per sort, no se'm va quedar res de res del que hi vaig veure, i és que la fauna de platja és ben peculiar, plena de material per a una gran entrega de 'Ranciofacts' de Pedro Vera. Senyores i senyors de setanta llargs, negres com el carbó i arrugats com les panses de Califòrnia, seguien absorbint rajos solars com si s'alimentessin d'ells, mentre la gamma de cinquanta anys recorria amunt i avall sense parar la platja per la voreta. A l'aigua ben poca gent, i això que estava calenta i feia bona mar. Algun nen petit amb el pare o mare ben atent, o adolescents gaudint de la llibertat dels mesos d'estiu comportant-se com el que són, adolescents. Noies de vint-i-llargs estirades en tanga sobre la tovallola i amb un 'postureig' digne del millor Instagramer, fent veure que es relaxen llegint una biografia de Frida Kahlo. I entre tota aquesta gamma de personatges, a la sorra i a l'aigua en vaig veure d'altres. Bosses de plàstic, burilles a mansalva, paper d'embolicar entrepans tirat a terra com si algú pensés que era biodegradable, llaunes..., brutícia, vaja. I no és perquè no hi hagi papereres, que tampoc seria excusa per ser un porc. 

 

Això sí, ben gran i emmarcat i fins i tot amb lletres acompanyant el pictograma perquè quedi ben clar, hi havia un senyal que prohibia l'entrada als gossos, no fos cas que ens fessin perdre les preuades banderes blaves de què tant ens vantem a la Costa Daurada. Segons el senyor Google es veu que tenim uns noranta quilòmetres de fina sorra daurada —d'aquí el nom— dividits en més d'una seixantena de platges, i si bé aquesta temporada hem millorat i al Camp de Tarragona sembla que hem passat dels 120 metres de platja apta per a gossos a dues o tres més, les opcions per les persones que volem gaudir de l'estiu amb la família al complet són molt limitades. Fa un any ja vaig escriure en un altre bitllet què en pensava del tema, però com que seguim igual torno a reivindicar aquest tipus d'espais. I mentre era allí estirada a la sorra, mirant el cartell de prohibició als gossos i posant-me de mala llet, el vaig veure.

 

Tot digne, damunt d'una hamaca sota l'ombra, amb els ulls entretancats però sense perdre detall, amb aire de superheroi desafiant la llei i amb el màxim estil que havia vist en aquella platja, gaudint de la brisa marina. Un gos. I el vaig veure per casualitat, perquè de tots els espècimens que vaig estar observant, ell era el que mostrava un comportament més cívic i més discret. I quan la seva mestressa va decidir que ja n'hi havia prou, es va aixecar i se'n va anar, sense deixar rastre de la seva presència. No poden dir el mateix moltes de les persones que aquell dia eren allí. Però ser-hi, a ell li està prohibit.




Comentaris

envia el comentari