Majorettes

Amb la meva professionalitat habitual, que sempre em porta a documentar els meus articles de periodisteta aficionada, m'he desplaçat fins a la festa major de Sant Pere —que és patró de moltes viles marineres i no és patrimoni exclusiu de ningú— de l'Ametlla de Mar per veure actuar les seves prestigioses majorettes. Acompanyades per la banda, ben mudades i estrenant vestits per l'ocasió fets per elles mateixes, d'un blau molt de mar, en honor del patró i de la vila, preciosa, per cert. M'és igual que se'm tirin al coll feministes i puristes de la festa: jo de petita volia ser majorette. També corista d'orquestra de festa major, hostessa de l''Un, dos, tres' o vedette, a París, posats a triar. Devia ser molt petita quan vaig veure actuar les majorettes al meu poble, però la imatge em va quedar marcada a la retina: aquell uniforme entre domadora de circ i vedette, la faldilleta curta prisada, els lluentons, les botes altes, que deixaven al descobert la cama i un pam de cuixa d'aquelles xiques, el ritme i la coreografia a cop de 'pito'.



Per a una noieta d'un poble com el meu als anys 80, una majorette era el més impactant i glamurós que s'hagués vist mai, molt més atractiu que posar-se un cap de nano de l'Ingenio o ballar el ball de bastons. Aquell bastó sí que m'agradava i els moviments que s'hi podien fer em fascinaven. Quina habilitat manual, riu tu de l'spinner de la canalla d'avui dia. Les majorettes que veia des del meu carrer no eren del poble, ni de l'Ametlla. Venien del Perelló. De fet, les majorettes del Perelló van ser el primer grup format a Espanya l'any 69, quan encara no havia ni nascut, important una tradició ianqui via França. I van passejar per tota Catalunya els números que elles mateixes creaven, amb títols tan suggerents com 'Marionettes', 'Orgia dorada' o 'Corsarias'. Un escàndol. Això no és empoderament —que diuen ara— valentia i emprenedoria, venint d'unes mestresses de casa que canviaven el pal de fregar per la vareta lluent i platejada?



Encara no estàvem en època de post-feminisme ni de post-res. Primer s'havia de transgredir per arribar-hi. Els referents femenins amb què vam créixer algunes dones de la meva generació són els que són. A la televisió pública ballava amb l'Eva Nasarre, la Raffaella Carrà i fins i tot amb la Norma Duval, després ja vindrien Sabrina i Samantha Fox i la Gonyalons a TV3. Encara faltaven uns anyets perquè conegués les meves heroïnes tràgiques gregues. Llavors no ens qüestionàvem si un comportament era sexista o de gènere i desconeixíem el terme cosificació. Alguns ara ho disfressen d'esport, 'twirling' en diuen, com les ballarines de barra americana amb el 'pole fitness', temptació en la qual també vaig caure una temporada, però la fantasia hi és, digueu el que digueu. Més enllà de l'element festiu de les majorettes, què no seria una festa major sense bicicletada popular, esmorzar dels caçadors, sardanes, castells, caminada popular, diables, ball de tarda, concert, ball de nit, xarangues, aigua i foc, missa major, veneració de la relíquia i sí, ho diré, en alguns llocs, correbous. Ja no ve d'aquí. Perquè la festa major és la festa de tots. En els temps que corren, que la festa ja no té cap relació amb el cicle de la natura, es creen constantment nous elements del seguici festiu, alguns més encertats que d'altres i noves maneres de fer festa que radiografien una reconstrucció sovint buida que es va omplint amb tot allò que hi cap.



Com en un jaciment arqueològic, deixem al descobert l'estrat del passat que volem mostrar, capes de memòria històrica que l'alcalde de torn o el gestor cultural modifiquen i destapen al seu gust, de vegades sense cap més criteri que el seu o els de la seva corda. I el poble sempre ha volgut pa i jocs de circ. La tradició i el folklore se senten o no. No es poden imposar, però sí que se'n pot fer pedagogia i per això cal reivindicar l'estudi d'allò que ens identifica perquè només podem estimar i valorar el que coneixem en profunditat. Un seguici no pot ser anar darrere de qualsevol cosa: bou, mula, cavall, àguila o elefant. I si a més a més ho reguem amb alcohol, ja és igual el que et posin davant i el que soni, perquè això del flabiol no fa el soroll d'un bombo o d'una batucada. Som puristes pel que volem. Ara que tenim un nou conseller de cultura folklorista, ballarí, sardanista, músic i humanista, a veure si posem una mica d'ordre i de seny en tot això del patrimoni cultural i festiu. Perquè si tot s'hi val, i hi ha qui balla sardanes a ritme d'ABBA o Despasito, jo ja em vaig apuntant al grup de majorettes veteranes de l'Ametlla, que l'uniforme em quedarà la mar de bé i començo a preparar una coreografia a ritme de sirtaki, si em dóna la gana.




Comentaris

envia el comentari