Anem a voltar per la rambla

 

Tot just deixant rere seu la plaça de Catalunya tres senyors van rambla avall. A la fotografia, d'un color sèpia tènue i desgastat, tothom porta barret i va vestit elegantment, és un signe del temps. Del seu temps. Els nostres tres senyors porten alguna cosa a la mà. Un diari? Potser. Un maletí amb partitures? És més que probable. L'home que veiem a la nostra esquerra, portant el barret mig de costat, en un toc lleuger i despreocupat, és Robert Gerhard. L'acompanyen Arnold Schoenberg i Anton Webern. Robert Gerhard i Ottenwaelder va néixer l'any 1896 aquí al costat, a Valls. El seu pare, d'origen suís, tenia a la ciutat un negoci d'exportació de vins i la seva mare era alsaciana. Amb això queda explicat el perquè d'uns cognoms tan enrevessats i exòtics, per ser de Valls. Meravellat per la música ja des de ben petit, fou deixeble del tortosí i rigorós (dit això sense insinuar que un adjectiu pugui excloure l'altre de natural) Felip Pedrell. Després va anar a Viena i a Berlín per a seguir el mestratge de Schoenberg, el messies de la nova música, creador del sistema dodecafònic i que fa uns moments veiem caminar per la ciutat comtal. Hem vist que l'acompanyava Webern, que juntament amb Alban Berg formen, aquests tres últims, la triada de la temuda, a les sales de concerts més xarones i tronades, Segona Escola de Viena.


Va passar, Robert Gerhard, pocs anys entre els avellaners de les nostres contrades, però en la seva música, tot i el camí estètic vers les avantguardes, sempre es desprèn quelcom d'aquest perfum i d'aquesta llum tan nostres. El primerenc cicle de cançons per a veu i piano 'L'infantament meravellós de Scharazada' n'és un exemple deliciós. Les mil i una nits al Camp de Tarragona, podrien ser. De fet va escriure moltes cançons: els 'Set Haikai' sobre poemes francesos de Josep M. Junoy de flaire noucentista, concises però brillants, o encara més amb versos de Maragall, López-Picó, Carner i fins i tot del selvatà Ventura Gassol. El nostre protagonista va estar molt en contacte amb altres artistes del seu temps. Per exemple, a través de l'Associació d'Amics de l'Art Nou promoguda per Joan Prats i Josep Lluís Sert conegué Miró i Foix, pintor i poeta amb qui col·laboraria tot seguit i amb qui, per estètica, casarien de manera natural: colors primaris sense desmerèixer un cert grau de vaporositat i misteri. Un misteri, però, arran de terra, no de poble però sí proper i càlid. El xup-xup d'aquells anys va afavorir molts aquests encontres interdisciplinaris tan i tan fructífers per a la nostra cultura en aquell moment en plena efervescència i en un lloc de prominència entre els centres culturals d'Europa. Al Palau de la Música Catalana, l'any 36, s'hi estrenà el Concert per a violí d'Alban Berg, mort l'any abans, una obra tan bella com cèlebre arreu. Grans personalitats artístiques internacionals ens visitaven assíduament: ja hem entrellucat Schoenberg i Webern passejant per la rambla, Richard Strauss dirigia la Banda Municipal en una plaça de Sant Jaume plena a vessar i Stravinsky demanava eufòric «més Garreta!» al jardí de l'Ateneu Barcelonès. Schoenberg és precisament qui més va arrelar a Barcelona, fugint de la negror que començava a sorgir als països germànics i també per trobar un bon clima per a jugar al tenis. Diu Gerhard a propòsit: «Schoenberg està encisat del país, del clima, de la gent, de totes les coses nostres que fins ara ha tingut ocasió de conèixer». Es va establir a Vallcarca en una casa d'estil modernista, avui en un estat ruïnós i lamentable, construïda expressament per a ell i la seva família i allí va néixer, entre els manuscrits del 'Moses und Aron', la seva filla Núria. Sí, així com ho llegiu, en català: Núria.


Tornem al nostre vallenc: Robert Gerhard l'any 39 fuig del país, acabat d'ocupar per les tropes nacionals, i s'exilia al Regne Unit via uns mesos passats a França. No ha de passar gaire temps perquè acabi ocupant la càtedra de composició de la universitat de Cambridge. A partir d'aquí, lluny de les nostres terres antropòfagues, devoradores d'artistes i d'altres singulars, la carrera de Robert Gerhard no fa més que engrandir-se, eixamplar-se i consolidar-se. No cal fer ara una llista d'obres, però aquí en teniu uns quants títols per si mai us abelleix d'escoltar-vos-les: l'òpera 'The duenna', les cantates l''Alta naixença del rei En Jaume' i 'La pesta' (sobre el relat homònim d'Albert Camus), les quatre simfonies (d'on sobresurten les dues últimes) o les moderníssimes peces per a conjunt instrumental 'Geminis', 'Leo' i 'Libra'. Però què en queda de Robert Gerhard avui en dia al nostre entorn? Ben poca cosa, malauradament. Alguna vegada s'ha intentat programar alguna de les seves millors obres (cosa normal a l'estranger, començant pels 'Proms' londinencs) però la cosa sempre ha fet llenya abans i tot que cap músic pugui fer sonar la primera nota de la partitura. A Valls, només faltaria, l'escola de música municipal porta el seu nom. Finalment, són quatre músics joves i excel·lents que per iniciativa pròpia han posat el nom de Gerhard al seu quartet qui més i millor fan justícia al compositor. El Quartet Gerhard no només en porta el nom arreu d'Europa sinó que també hi toca la seva música i l'ha enregistrat amb una qualitat i una dedicació extraordinàries, que és en definitiva el que es mereix. També mantenen ben encès, ferm i a tota marxa el seu esperit aventurer i valent envers els nous territoris musicals.


Manuel Valls, el músic badaloní, no l'exprimer ministre francès, explica la següent anècdota al seu llibre 'Música indiscreta': «En vigílies que el violinista Xavier Turull donés en primera audició a Barcelona el 'Concert per a violí' de Robert Gerhard se li presentà a casa, sense previ avís i sense ser cridat, el barber: «he vist l'anunci del concert i vostè no pot presentar-se en públic amb 'aquest cap'». El violinista claudicà i en veure l'afecció que «el fígaro» li demostrava, li facilità dues localitats per al concert anunciat. Després de l'audició, en el camerino, enmig de les felicitacions d'amics i admiradors del violinista, el barber l'abraçà tot dient-li: «Magnífic! Excel·lent!». Turull, commogut i afectat, preguntà: «Li ha agradat?». «Oh, sí! », continuà el barber impertèrrit. Es referia, naturalment, al treball d'artesania fet al cap del nostre concertista».




Comentaris

envia el comentari