L''influencer'

Els seus fills havien acabat les classes i havien començat les vacances. Abans que es despertessin, l’'influencer' es va preparar un cafè amb llet mentre el matí s’anava aclarint i el sol s’enfilava pel cel. A mig cafè, va sentir com un dels nens sortia de l’habitació i passava pel lavabo. Després va entrar a la cuina amb els ulls encara mig tancats i gratant-se el cap. Li va fer un petó a son pare i es va asseure al seu costat mig adormit. L’'influencer' li va preparar un «lletambcolacao» i li va posar unes galetes Maria al plat, i és que tot i la seva moderna professió portava una padrina a dins tal com ho palesen els ingredients de l’àpat.

 

Poc després va entrar el fill gran amb els mateixos ulls encara mig aclucats i gratant-se, en aquest cas, el cul. A l’hereu de l’'influencer' no li agradava la lletambcolacao però si la lletambchocapics, que ell mateix (era el gran i l’'influencer' ja el tenia mig esquerat) es preparava mentre li explicava al seu progenitor que havia somiat que havia entrat en un videojoc amb els seus amics on uns monstres els l’havien atacat violentament i que ells havien mirat d’aturar-los amb espases d’acer però també amb pistoles làser fins que, a l’últim moment, una enorme i terrible bèstia immunda els havia arrencat el cap a tots. El curiós del cas, però, era que tot i tenir tots els seus caps infantils escampats per terra, podien xerrar i discutir entre ells i així ho feien debatent sobre si aquell terrorífic joc de la Playstation en el que havien entrat analògicament tenia uns bons gràfics o no. Òbviament arribaren a la conclusió que sí, que eren una passada.

 

I tot això passava aquell primer matí de vacances dels nens a la casa de l’'influencer' mentre la seva dona era a treballar. Ella tenia una feina normal, amb uns horaris normals, un «jefe» més o menys normal, un sou a final de mes i altres coses d’aquestes d’abans. I sort en tenien d’això les arques familiars perquè l’'influencer', després d’haver sigut fuster, muntador de portes metàl·liques i dependent en una agència de viatges, i després d’haver-se llençant a la moderna i trencadora professió de la publicitat via xarxes socials, encara havia de consolidar una imatge sòlida i la visibilitat suficient que li atorguessin poder de prescripció dins de l’àmbit dels viatges. Era en aquest «mundillo» que pretenia guanyar-se la vida i, si podia ser i no era demanar massa, ser una mica famoset.

 

L’'influencer' va dir als nens que esmorzessin ràpidament i que anessin a distreure’s una estona perquè ell tenia feina i només podia treballar a la cuina, que era 'influencer' però encara no massa i, de moment, la cosa no donava per a cap despatx amb vistes. «Tot arribarà», pensava amb enèrgic optimisme. Els nens, obedients, van deixar-lo sol i ell va començar a fer feina. La setmana passada havia aconseguit formar part d’un grup de deu bloggers que havien recorregut els pobles d’una comarca de la costa catalana. Els pagaven l’estada, els àpats i els donaven algun duret a canvi que fessin tant de rebombori com poguessin als seus comptes d’Instagram, de Youtube, de Facebook i als seus blogs. Així doncs, l’influencer va començar pujant les fotos i els vídeos que havia fet durant el viatge. No era un gran fotògraf però tenia certa habilitat en l’ús dels filtres, que sempre feien quedar bé, i certa gràcia amb els vídeos, més que res perquè sempre deia alguna parida (moderada) que feia riure. En acabar amb les imatges va editar un post breu a Facebook tornant-hi a posar fotos i enllaçant vídeos i escrivint una mena de crònica del viatge farta de tòpics i de llocs comuns. Tot molt maco i molt diferent, i la gastronomia molt bona i tots els pobles perfectes per desconnectar de la rutina del dia a dia i etc.  

 

L’'influencer' es va haver d’esforçar una mica més amb el reportatge al seu blog. Calia tenir cura de les construccions gramaticals o de si posava bé les comes, per exemple. A veure, si es feien algunes faltes d’ortografia tampoc no passava res, eh. Són les xarxes i la modernitat, ja se sap, permet cert relaxament. L’'influencer' va seguir tirant de tòpics i fins i tot va pensar que, per estalviar-se feina podia muntar una plantilla i seguir-la en tots els seus articles. El sol sortint sobre el mar, o sobre les muntanyes, les meravelles d’aquell hotel o d’aquell restaurant (si pagaven, és clar), com n’era de perfecta la destinació per a famílies, o per a grups d’amics o per a turistes sèniors, depenent de qui feia l’encàrrec, etc.  

 

Cap a migdia l’'influencer' havia acabat la feina i n’havia quedat prou satisfet. Fins i tot ja havia rebut algun like de les seves fotos i vídeos i algun comentari del tipus «Què guai, no puc esperar més per anar a Arbreda de Mar!» o «Mmmmm, quina pinta més bona aquest mojito!» –i sis emoticones seguides d’una cara que es passa la llengua pels llavis, o «Aquesta foto em fa oblidar els maldecaps de la feina!» i altres treballades apreciacions d’aquest estil. I encara es va animar més quan va veure que li havien enviat un mail de la «Fira del gerro de terrissa en forma de xut» que es feia en un poblet de 200 habitats i l’alcalde li deia que volia captar visitants joves, millenials, i que li agradaria que hi anés a fer-los un reportatge. Li pagarien una nit a l’hostal la Muntanyeta i el dinar del dissabte. El dinar del diumenge, però, ja se l’hauria de pagar ell. Tot i que a l’'influencer' no li va semblar una proposta excepcional es va dir que era un pas més perquè marques, empreses i destinacions turístiques potents busquessin el seu suport, un pas més per acabar creant tendència de veritat. «Fins i tot —va pensar— potser algun dia em faran falta els serveis d’un representant que gestioni els meus contactes».

 

Així de positiu l’'influencer' va anar a veure què feien els seus fills i va veure que havien estat jugant a la PlayStation tot el matí. Els havia dit mil vegades que un parell d’hores com a molt, però l’'influencer' de moment no era 'influencer' ni a casa seva. «Tot arribarà» es va repetir amb enèrgic optimisme.




Comentaris

envia el comentari