Revetlla cultural

Es podria dir que la cultura em va salvar de la delinqüència, del reformatori i de passar més d'una nit a la Model com algun reputat comunicador. Eren els temps del Vaquilla i fins i tot els ídols esportius —com Migueli o Maradona— eren mig quinquis; el guardiolisme encara trigaria més de deu anys en treure la banya, després de la roïna de colònia olímpica. I a més a més érem molts nens. Us semblarà una collonada però quan jo era xiquet hi havia crios per tot arreu, classes de quaranta espècimens en les que no hi feia calor perquè abans del canvi climàtic teníem quinze graus menys de mitjana, xiscles i cridòria diària en anar a l'escola. Em feien molta nosa els nens, la competència i la lluita per l'espai eren sagnants. Cal tenir en compte que amb l'esclat de joia de la Transició els espanyols es van posar a reproduir-se frenèticament, sospito perquè tants anys sense eleccions pseudolliures els havia fet oblidar com funciona la representativitat democràtica i no és necessari tenir una família nombrosa a la pujoliènne per influir en la societat. Si alguna cosa hem guanyat amb els anys és valorar la qualitat per sobre la quantitat, gràcies a déu. Per més que a molts els costi tenir una descendència de qualitat a la primera, però això ja és un altre tema i se m'acabaria titllant de darwinista.

 

El cas és que les catalanes parien com a conilles i cada matí una riuada de petits reusencs lumpen de barri baixàvem al col·legi Eduard Toda per un camí de pols i grava el crepitar del qual encara tinc enregistrat al magí. Per menar el bestiar —no és una imatge poètica: la mateixa ruta que conduïa els xiquets a escola l'usaven uns pastors extemporanis per a les ovelles— a banda i banda del sender hi van instal·lar unes tanques de formigó d'inspiració berlinesa de la xunga. Encara faltava més d'un lustre per a la caiguda del mur i per tant ningú no va gosar mai passar a l'altra banda. Els nens érem apocats i respectuosos amb l'autoritat adulta i si ens deien que darrere la tanca no hi havia res doncs no hi havia res. En realitat sí que hi havia. Molts metres quadrats de descampat cobert de xeringues usades i condons presumiblement també usats, el Mas Iglesias abandonat i refugi dels estralls de la SIDA i l'heroïna. Però encara que no sabéssim de l'infern quotidià que es desplegava a pocs metres de les nostres rutines infantils, sabíem que quan sonava la sirena a les cinc havíem de fugir d'aquells vorals. Diríem que vam fer menys vida al carrer del que ens tocava i que amb aquella generació es va convertir una infància urbana que havia sigut històricament tribal i d'expansió asfàltica per una col·lecció de nens de pis que van aprendre a veure sèries a la tele —aprenentatge que ens ha estat molt útil ara que hem hagut d'afrontar la devaluació interna de sous i poder adquisitiu.

 

Però a banda de les cases de cadascú hi havia aparcaments de criatures alternatius. A mi em deixaven al Centre de Lectura. No hi vaig llegir mai cap llibre, crec. Els llibres estaven desats en vitrines tancades a pany i forrellat i per accedir-hi s'havien de fer instàncies i desiderates i centenars de paperasses burocràtiques per dificultar-ne l'accés, com ha de ser. Avui tot és massa senzill i la cultura més satisfactòria, com és sabut, és com el sexe anal: com més treball i esforç previ més dilatació i més plaer. Sí que és cert que en una lleixa perduda i oberta de la biblioteca del Centre hi tenien tots els Astèrix. I com que a casa hi tenia els Tintíns, complementava la formació que tota canalla necessita. No li cal pas res més a un nen per iniciar-se a l'entendre el món. Uns anys més tard, amb els primers pèls als ous, van obrir la videoteca i hi anava a mirar les d'Indiana Jones en VHS, moltes vegades, obsessivament, però ja era vici. Ja sabia el que havia de saber. En la pubertat només fem que començar a espatllar-nos.

 

La qüestió de fons és que per poc que hi llegís i per poc que aprengués a les classes de música i anglès, el Centre es respirava. Racons explorats, cares conegudes, hores perdudes entre aquelles parets. Una sensació de llar. Hi ha una manera de fer que ve marcada per si has crescut entre una imatge —moltes vegades impostada o superficial, però una projecció en tot cas— de la cultura o si ho has fet tirant pedres als gats, xutant pilotes contra les reixes de les botigues, o tirant petards de Sant Joan a Sant Pere fins a rebentar-te els timpans. Una espècie d'escola del saber estar i de mirar de parlar sense cridar fins i tot quan les coses van més mal dades. Jo trobo a faltar aquell Centre de Lectura, on es combregava completament amb l'esperit ateneista, que no és tant que es facin milions d'activitats i es perpetuïn tradicions arnades com que els socis hi tinguem un lloc, un refugi contra la barbàrie a què estem abocats els humans per indefectibles raons genètiques. Ara quan hi entro no sento res, com en una relació acabada que ja no acull els torbaments de l'ànima. Només hi queden records dels anys vuitanta i l'agraïment de tot allò de què em vaig salvar només pel fet de viure allà dins.

 

No em resigno. Ara que entra una nova junta directiva a la institució seria bonic que s'intentés recuperar aquell esperit. Que el casalot inviti el soci a entrar-hi i no l'expel·leixi. Que alguna plaça d'aparcament de les moltes que l'Ajuntament té buides per la ciutat serveixin perquè els pobles de l'àrea d'influència de Reus tornin al Centre, com qui baixava a mercat a vendre avellanes i a comprar calçotets. Que la casa tingui uns horaris racionals, que s'hi pugui dinar, que es fomenti l'oci i la conversa i no els cursets friquis d'escriptura i l'academicisme tronat. Que la planta noble s'adeqüi al benestar del soci i no a despatxos. Només que s'hi pugui llegir o badar amb comoditat ja seria un gran què. Trobar-hi una mica de silenci i poder posar una estona la puta vida en standby. O si tot això us sembla demanar massa, almenys mentre no m'hi pugui tornar a sentir com a casa, que el cafè sigui mitjanament decent.




Comentaris

envia el comentari