Temps de fira

Trobo que hi ha un pic de maduresa en el fet d'accedir a fer coses contra la teva voluntat per tal de satisfer la d'altres persones. Un pic de maduresa, i d'amor quan l'esforç es fa per a un fill. Un es fa gran de manera irremissible quan es veu obligat a convertir en despesa domèstica l'oci mundà que no li complau.

 

Jo em vaig fer vell de cop en tornar a la Fira de Cambrils. Feia anys que no pujava més enllà dels vehicles motoritzats, autocaravanes i talladors de gespa inclosos. Vaig deixar enrere el mobiliari de jardí i les mostres de folrar piscines, i em vaig capbussar atret per l'aroma dolça del pa dels gofres i la barreja de fer les creps. Els altaveus em cridaven mitjançant els anuncis dels firaires que més calers paguen, però aquesta veu mesurada no era pas més potent que el to greu, com de veritat i amb tonada mil·lenària, de l'home que parla al micròfon de la tómbola. Ja no hi han Xoxones, seria massa demanar que es rifessin exemplars de «La dona trencada», el feminisme encara no s'ha desenvolupat tant.

 

El Tren de la Bruixa, s'ha transformat en el Tren de l'Amistat, i ja no surt cap vella de pell verda i nas de patata a picar amb la granera per la finestra, de fet ja no hi ha finestra per un tema de seguretat. Ni finestra ni cap monstre amb garrot representant la part fosca del món. Ara: Mickey i Minnie, Daisy i Donald, ballen i xoquen la mà dels nanos dulcificats com els cotons de sucre que mengen mentre el Disney Channel Express gira sense córrer gaire.

 

Com més amunt em trobo, més vell em sento. La mitjana d'edat ha baixat de sobte en passar les artesanies. Pateixo un símptoma semblant al mal d'altura, sóc un alpinista que comença a morir per sobre dels vuit mil metres. L'últim tipus amb més anys que jo queda lluny, a una parada de les de fer punteria, —sols que faci un tret i vegi on va, les encerto totes— li deia, amb molta seguretat al seu fill, i la mare el va retratar amb l'Iphone com si fos Charlton Heston.
Ara la música comença a estar a dins meu, m'entra per les oïdes i se'm para al costat del cor aconseguint ser un mateix batec; són moltes músiques, una per cada caseta. Molts batecs. I m'envaeix un mareig, com d'LSD en el moment més àlgid, i que em fa sentir tan vell com l´home mil·lenari de la tómbola que ja no escolto ni veig, ni sé on queda.

 

Passen uns segons fins que torno a controlar els meus moviments, em desperta una boira blanquinosa acompanyada d'un tronar de turbines guarnit amb un llampec que recrea una imatge que podria ser la d'una ignició a Cabo Cañaveral. I un vagó irromp per sobre dels nostres caps a tota velocitat i d'ell en surten crits entusiastes. Crits de quinze anys que despunten més amunt que l'atracció, tan amunt com la 'noria' que tomba amb calma els seus habitacles penjants, verds i amb llums, i que oscil·len durant l'aturada de rigor. Segurament des d'allà dalt s'hi veu el mar, i el port, i les barques, i més enllà l'horitzó més profund. Segur que es veu al fons la quietud, i aquí baix el descontrol d'uns altres mars, un de gent, i un de veus, i tots els dels sorolls de les màquines que transporten els crits d'un lloc a un altre, amunt i avall, formant un conjunt oceànic empès per una única borrasca firal i gegantina.

 

I tot es mou i res no para. I d'entre les onades i les cues sura, en forma d'alarit ancestral, la botzina dels cotxes de xoc, aquella tradició sonora més vella que el més vell, i que podria ser jo. Imatge evocadora, igual que les espurnes al sostre de la pista, que és creuada entre viatge i viatge per una ànima eterna, la d'aquell mateix home de sempre: moreno i prim, amb aspecte de dur mala vida, i que aparca els autos sense pujar-hi, conduint-los amb el peu, lluint una habilitat admirable alhora que sosté una cigarreta a la boca. Això segueix sent així.

 

I una vegada al cim, i amb la butxaca buida, vaig convèncer als meus nanos de no descendir pel mateix vessant, i fer-ho per l'altre voral de la riera. I sense poder ser aliens a l'escàndol, sí que vam gaudir la calma de la distància amb la que contemplar l'espectacle de moviments i sonoritats, com qui mira un mar barallar-se amb el vent que el fa colpejar contra la roca una vegada darrera l'altra.




Comentaris
Judit
La Fira, és un dels espais més horribles que conec... Quan tens fills alguna vegada t'hi has de deixar caure, quantes coses no fem pels fills... Però, el soroll embogidor de les músiques, els crits, les olors de suor, les trepitjades... L'esplanada dels horrors, vaja!
0

envia el comentari