May i els drets humans

L'anunci que Theresa May va fer, el passat 6 de juny, d'adoptar un conjunt de mesures dràstiques per frenar el terrorisme, en cas de victòria a les eleccions generals, suposa una amenaça important i alarmant dels drets i llibertats ciutadanes. La decisió d'alterar (rebaixar) algunes llibertats que la Carta dels Drets Humans atorga, fa pensar en l'èxit de l'empresa del terrorisme islàmic a casa nostra: precisament, destruir el sistema democràtic occidental, així com la seva cosmovisió. És, la decisió de l'Executiu britànic, la més ràpida i fàcil de les possibles, a més d'un error de fonament, que ens ha de fer reflexionar en l'elevat preu que els polítics estan fent pagar als ciutadans per tal de garantir la seguretat dels respectius estats, aquesta és la progressiva desintegració de la democràcia.



Després de mesos del manteniment de l'estat d'excepció a França, l'advertència de la Primera Ministra britànica fa pensar en un escenari europeu desolador: a l'auge de l'extremisme antiliberal que ha aparegut amb força al centre i nord d'Europa, a més de França, se suma la pèrdua de qualitat democràtica, precisament, de les democràcies tradicionalment sòlides i més antigues (França, altra vegada, entre elles). Però, a més de suposar un error en la política a aplicar, la mesura del govern britànic constitueix un doble error pel fet de no garantir l'èxit en els resultats que busca. L'anàlisi de situacions similars passades que van provocar, en els governs de torn, la restricció dels drets i les llibertats no manifesten que, després d'haver pres aquesta decisió, la situació millorés. Ans el contrari, la debilitació del sistema democràtic obrí una escletxa que dugué a la seva pròpia desaparició. Vegem-ne dos exemples, separats en el temps, l'espai i el context.



En primer lloc, podem recordar l'etapa de la Convenció Nacional francesa quan, el govern jacobí, liderat per Robespierre, promulgà la Llei dels sospitosos a finals de 1793; era l'època del Terror. Segons la llei, eren declarats sospitosos i, per tant, culpables, totes aquelles persones que atemptessin o poguessin atemptar contra la llibertat i els principis revolucionaris. Ambdós conceptes, amples i heterogenis, quedaven cenyits segons el criteri de Robespierre i dels jacobins, pel que, finalment, hom es trobava davant d'una mesura arbitrària que incrementava d'intensitat proporcionalment a la «paranoia» -segons alguns autors- que s'esdevenia entre els revolucionaris i el govern. Aquest, va autoritzar a organismes no oficials funcions que s'escapaven de la legalitat per tal de garantir la seguretat de la ciutadania. El final deu ser recordat pel lector: Robespierre va acabar guillotinat. Al govern jacobí, que va caure en desgràcia, el va seguir un gir cap a polítiques més conservadores. Primer, amb el Directori (1795-1799) i, després, amb el Consolat (1799-1804), sorgit arrel de cop d'estat del 18 de brumari: s'iniciava el govern de Napoleó, que acabaria convertint-se en autoritari.



Segon exemple. L'any 1919, en el context d'un augment de la conflictivitat social a Espanya —sindicalisme actiu i violent, sobretot l'anarquista— la vaga de «La Canadenca», que va deixar Barcelona sense llum durant dos mesos, va marcar un abans i un després en la política governamental envers l'obrerisme. El govern de coalició de torn, va decretar la suspensió de les garanties constitucionals, que no tornarien a ser restablertes fins a l'any 1922. Es produïa, així, una radicalització de les mesures preses pels governs de l'estat, en un moment en el qual l'exèrcit augmentava la seva influència en la presa de decisions que, aquells, feien. La situació fou aprofitada per la patronal, en un intent d'eradicar les reivindicacions obreres tot exigint, als governs, mesures contundents, violentes, ja fossin legals o il·legals. Entre els grups polítics que donaren suport als patrons es trobava, entre altres, la Lliga Regionalista. Per cert, partit que tant defensava els mecanismes legals en relació a l'obtenció de més autonomia política per a Catalunya, com donava suport a la patronal i a la pràctica de procediments il·legals per lluitar contra els obrers. La suspensió de les garanties constitucionals no va poder frenar el pistolerisme (1919-1923), tot i que va aplanar el terreny per a l'aparició de mesures il·legals, que dèiem abans, com la creació del Sindicat Lliure, la seva connivència amb les autoritats o l'exercici d'activitats que, alguns autors han considerat pròpies del terrorisme d'estat. L'any 1920, el govern de torn va promoure a Severiano Martínez Anido com a Governador Civil de Barcelona. El general, faria fama per l'aplicació de la Llei de fugues i l'augment de la repressió militar contra la classe obrera. Un any més tard, Primo de Rivera va protagonitzar un cop d'estat que va sotragar el sistema polític de la Restauració i va iniciar una dictadura.



L'existència del Dret —com a mínim el que podem definir com a «occidental»— serveix per a garantir les llibertats i els drets ciutadans tot evitant que, els qui governen, puguin adoptar mesures arbitràries que atemptin contra les mateixes lleis que els protegeixen. L'anunci de May, va tirar per terra la contribució britànica a la construcció d'aquest Dret, així com elements originalment anglesos i, avui, universals com és l'habeas corpus. Hom es pot qüestionar sobre quin és el grau de coneixement de la pròpia història que té l'executiu britànic. Essent una resposta positiva, seria alarmant el grau de cinisme amb què hauria actuat la Primera Ministra. Essent-ne de negativa, ho seria el nivell d'ignorància. En ambdós casos, es tractaria d'un governant perillós.




Comentaris

envia el comentari