Gladiatrix

Asseguda en aquell despatx de comissaria, la Mossa d'Esquadra em prenia declaració amb un somriure dolç i tranquil·litzador, prement les tecles de l'ordinador, molt lentament i amb delicadesa. Res no feia sospitar què amagava ni qui era en realitat. Mentrestant em tornava a repetir les mateixes preguntes que ja m'havia fet abans el seu company de la porta: —Quants diners portava a la bossa? Hi duia objectes de valor? Ha trobat a faltar alguna cosa més?

 

Havia estat víctima d'un robatori. El meu primer robatori. Però d'un robatori clàssic, podríem dir, perquè posats a robar-me, els lladregots van tenir l'elegància de fer-ho no en un lloc qualsevol, sinó en un escenari Patrimoni de la Humanitat, a l'Aqüeducte de les Ferreres, més conegut com a Pont del Diable. Ah, i això sí, el vidre del cotxe molt ben trencat amb una rapidesa i una professionalitat impecable. La Mossa continuava amb l'interrogatori. Em preguntava estupefacta què hi feia una persona normal, del país, en un dia laborable, en un espai patrimonial i amb una càmera de fotos, si no era una turista. Que si no sabia que era un espai tan perillós, que si no sabia que els mossos d'una a tres del migdia dinen, que si no sabia que el pàrquing del Pont del Diable se'l sortegen diferents bandes d'adolescents, potser algun exalumne meu de Sant Pere i Sant Pau, Constantí o Sant Salvador, que esperen el descuit d'algun turista per robar-los les coses del cotxe.


Semblava que la sospitosa i la que amagava alguna cosa fos jo. Vaig haver de confessar qui era i a què em dedicava: que era professora de Clàssiques, que preparava un article i que duia una càmera reflex perquè tornava de fer unes fotos per a un curs de formació que havia de donar la següent setmana, sobre Tàrraco. A mesura que parlava, la conversa em semblava més absurda. L'ordinador dels mossos anava lent, massa lent. Només el somriure dolç i tranquil·litzador de la mossa trencava aquells silencis incòmodes. Llavors ella va confessar:
—Jo també em dedico a la investigació.
—M'ho suposo, vaig respondre.
—No, no, vull dir que sóc arqueòloga de formació i tinc un grup de reconstrucció històrica en què faig de gladiadora.


Vaig pensar que el dia ja havia estat prou mogudet per a més bromes pesades. Semblava allò de la càmera oculta. Mira que hi deuen haver Mosses d'Esquadra a Catalunya, però sens dubte al meu robatori clàssic li esqueia una Mossa gladiadora. En aquell petit despatx, la Mossa amb doble vida com a gladiatrix i jo vam començar a parlar de coses inútils com els delinqüents, l'educació, el patrimoni, la reconstrucció històrica, la precarietat laboral i, per rematar-ho, la maternitat i la dificultat de la conciliació laboral. L'ordinador va tornar a funcionar i vam poder acabar de redactar la denúncia. Ens vam acomiadar amb dos petons, contentes, malgrat tot, d'haver-nos conegut, de compartir lluites i batalletes.


No n'he sabut res, de la càmera ni dels documents que em van robar. Però sí de la Mossa. Les fantasies que vaig tenir aquell dia en aquell despatx de la comissaria dels Mossos s'han fet realitat. No em posen gaire els uniformes ni els cossos de seguretat en general, ni les dones, de moment. Però l'impacte de veure la Mossa gladiadora a l'arena de Tàrraco Viva aquesta setmana passada ha estat brutal. L'uniforme asexuat de Mossa que duia aquell dia no deixava veure la seva voluptuosa anatomia. Aquí a l'arena les cames esveltes i ben definides i la cabellera rossa que sobresortia del casc la feien lluir, com la cuirassa que amagava el seu pit.


De sobte entra en escena la seva parella de combat i comencen a lluitar com a feres, cos a cos, amb la suor que els regalima per les carns tan dures. El públic de l'amfiteatre s'excita i crida el nom d'una i altra. Reconec que se m'encomana l'excitació i la suor. S'encén el desig d'alliberar la fera, la meva i la de totes, sense complexos ni sentiments d'inferioritat, per una càrrega sexual inevitable que es respira, sense etiquetes feministes i amb les armes de què disposem, siguin les que siguin, perquè en l'amor i en la guerra tot s'hi val. Intenses i valentes podem lluitar amb qualsevol cosa, no ens espanta la sang ni el dolor ni els crits, que parim criatures, cony. I els nostres cossos, que aguanten dia a dia aquesta doble lluita, són també armes de doble tall, botins de guerra i de desig, escuts de fragilitat i seguretat. Fermo la fera. El combat està arribant al clímax.


Potser el Sr. Alcalde de Tarragona podria posar una gladiatrix vigilant el pàrquing del Pont del Diable, que fes les delícies dels visitants i allunyés els delinqüents, així ens evitaríem donar la imatge que donem en un monument com aquest, que és Patrimoni de la Humanitat. Potser abans d'una ràtzia contra uns «malandandos» tals, la Mossa gladiadora s'encomanaria a Nèmesis, la deessa de la venjança, igual que ho fa abans d'entrar a l'arena de l'amfiteatre de Tàrraco, potser i només potser, quan els ha reduït i els té contra el seu pit, la Mossa gladiadora desitjaria clavar-los la daga ben endins, al costat del coll i donar-los una mort ràpida i cruel. 'Iugula o vita', res de polze amunt o avall com a Hollywood. Què creieu que cridarien els espectadors?




Comentaris

envia el comentari