El món perdut

Sento dir a la ràdio que les cues més llargues, a les signatures de la Feria Internacional del Libro de Madrid, es fan per una youtuber. El passat 23 d'abril, a Barcelona, Tarragona i Reus també va ser així. A aquestes cues, xiquets i xiquetes entre dotze i divuit anys no sols porten el llibre que s'ha de rubricar sinó que a més a més esperen torn amb un regal per a l'autor. A la mateixa emissora, i a col·lació, entrevisten a l'editora d'un d'aquests fenòmens, d'un gran grup editorial, i que incideix en la importància de la tendència en l'hàbit lector de les noves generacions d'adolescents. La meva pregunta és: què llegeix, o ha llegit el youtuber? De què van els seus llibres, del mateix que els seus vídeos?


Quines mil paraules valen més que una imatge? Jo, he de confessar que he caigut en la temptació de voler llegir allò que ja he vist, m'ha passat moltes vegades: de les primeres que en tinc record va ser amb 'El senyor de les mosques'. També m'ha passat amb 'The grifters'. Amb 'Si te dicen que caí', i amb 'De què parlem quan parlem d'amor'. Sí, jo era un ignorant fins que vaig veure una adaptació cinematogràfica de 'Digues a les dones que marxem'. I he de confessar que li dec tot el meu interès per l'obra de Hubert Selby a una única pel·lícula d'Uli Edel. En tots aquests llibres, i en molts més que he descobert gràcies al cinema, la lectura ha estat enriquidora, i en tots he completat el sentit de què explicaven. A cada un, més enllà de la història en si, endinsat en el text, he pogut sentir el coneixement i la base estilística dels autors, acurada gràcies al que han llegit abans d'escriure, i sobretot en el que han llegit, i també escrit, abans de convertir-se en grans fenòmens editorials.


La cimentació és bàsica. Conduir l'hàbit lector de les noves generacions amb obres produïdes sense base literària és un excés de sorra als fonaments. És garantir que, en un futur pròxim, el llibre més venut de Sant Jordi, sigui el de l'Iniesta de torn o el del Vaquerizo del moment. Un futur amb un jovent prescindint de Jules Verne o d'Orwell, un futur sense Pedrolo ni Stevenson, ben segur que serà pitjor que aquest present. Així de trist. Ens espera un temps en què amb molta probabilitat no hi haurà classes de literatura als instituts. Sent molt pessimista és fàcil preveure un futur ple d'ignorància i banalitat, construït sobre imatge sense fonament intel·lectual. Un pervenir sense sentit ni criteri artístic. Un planeta minvat de concessions humanístiques. Un món previst abans en molts textos que aquest futur trist no haurà llegit.




Comentaris
Judit
Ai si és trist! Trist del tot... Tot breu, resumit, senzill, fàcil, insubstancial, un pim pam (i no tinc res en contra de les coses simples) Però quan la simplicitat passa de mida, com tot, fa pena :( A vegades, a la bublioteca, em sento com L'últim mohicà... Resistirem i seguirem la nostra lluita amic Ledesma, encara que només sigui per portar la contraria!
0

envia el comentari