Protegim la nostra gent gran

Una característica dels temps que corren, és la longevitat. Cada cop les persones viuen més anys. No fa massa, quan una persona arribava als 100 anys era una mena d’esdeveniment. Cada vegada és més normal. Els avenços científics i els bons hàbits nutricionals fan que tot sovint tinguem notícia que, en un entorn relativament pròxim, hi ha alguna persona que ha arribat a centenària. L’allargament de la vida no és, òbviament, una tendència passatgera sinó que s’incrementarà de manera continuada. Ja no ens serveix massa aquella qualificació de gent gran que aplicàvem a les persones des que es jubilaven fins que morien. Per a moltes persones, el moment de la jubilació és gloriós perquè s’alliberen de càrregues de feina i d’horaris que havien arrossegat durant dècades, passen a convertir-se en un sector consumidor d’oci. Les empreses comercials adrecen els seus serveis al que consideren un nínxol de mercat àvid de consum, amb ofertes del tipus «edat daurada», «tercera edat» o altres ocurrències.

 

Però per més que hi hagi gent que arribi a la fi de la vida en unes condicions físiques i psíquiques envejables, el cert és que no tothom té la mateixa sort. Sovint, la vellesa ve tràgicament acompanyada de l’empitjorament de les capacitats, de l’aïllament social i de la dificultat per actuar en un entorn cada cop més sofisticat tècnicament. Situacions aprofitades per desaprensius que fan de la gent gran l’objectiu de maltractaments i estafes de tots tipus. El mateix sistema productiu fa que cada cop sigui més difícil que la família tingui el paper tradicional de protector dels seus, des dels més petits als més grans. La dimensió dels habitatges, la precarietat laboral, els horaris extemporanis, la mobilitat —cada cop és més comú tenir els fills treballant a milers de quilòmetres de casa— i la mateixa complexitat, durada i duresa d’algunes malalties degeneratives fa que moltes vegades sigui gairebé impossible que els avis tinguin un final de vida envoltat dels seus i de les seves coses.

 

Viure tres generacions juntes és per un nen una experiència privilegiada i una lliçó d’ètica cada cop més difícil de fruir. Ara parlo de la meva experiència personal, la d’una època en  què quan un dels avis es quedava vidu era acollit a casa dels fills. Era el més normal del món. Per a mi va ser un privilegi enorme tenir els dos avis, una època un i més tard l’altre, a casa. La saviesa del que ja està de tornada i té una perspectiva de la vida menys accelerada que la dels pares, la seva comprensió i complicitat quan fas malifetes, fan que els avis es converteixin en els confidents més discrets del nen. No propugno tirar enrere, ni fer de la nostàlgia una guia de vida. El món ha canviat, en moltes coses a millor. Però en altres, a pitjor. El maltractament, massa sovint desapercebut, a la nostra gent gran és inacceptable i hem de fer tots els esforços per combatre’l. Des de les administracions i de manera especial des de l’Ajuntament —l’administració més propera al ciutadà— hem de remoure consciències i aconseguir la complicitat de tota la societat per evitar el maltractament de la gent gran. Hem de ser capaços d’oferir recursos i guies d’actuació fàcils d’aplicar. Si volem ser una societat digna, hem de protegir els nostres grans com protegim els nostres infants.  




Comentaris

envia el comentari