Tornem a 'ser d'hoquei'

Ja han passat cinc dies de la gesta del Reus Deportiu i encara porto l'emoció dins. Segurament és perquè sempre visc les coses a posteriori, ja que en el moment dels fets hem d'estar per feina i no tenim temps per gaudir-ho, així que normalment no és fins al cap d'uns dies que, amb una visió més serena, recapitulo i m'adono del que s'ha aconseguit. No és que hagi guanyat jo la Copa d'Europa, però acompanyar durant tants anys el Reus per Catalunya, Espanya, Itàlia o Portugal ('hoquei-turisme' que se'n diu entre els grups de periodistes seguidors d'aquest esport), fa que em solidaritzi en les emocions i el projecte d'aquest equip, des d'una barrera llunyana però a la vegada propera.

 

Precisament d'emocions volia parlar avui. Aquest passat diumenge 14 de maig, a Lleida, tenia més clar que mai que la copa l'aixecaria Raül Marín. Qui em conegui, sap que no destaco pel meu positivisme, però aquell diumenge mentre anava cap al pavelló ho veia clar com l'aigua. És més; dissabte, en el moment en què Casanovas va marcar el penal decisiu que va fer esclatar els roig-i-negres mentre els declarava oficialment finalistes de la Final 4, no tenia cap dubte que aquella Copa d'Europa aniria cap a Reus. Moments abans de saltar a pista, mentre es realitzava l'espectacle a l'estil NBA que el Barça havia pagat de la seva butxaca (gràcies!), els jugadors esperaven pacients darrere la tanca i mentre els observava les seves cares em confirmaven que ells també sabien que aquella copa era seva, i no estaven disposats a deixar-la escapar en l'últim sospir com tantes i tantes altres vegades havia passat. Aquest cop no.

 

I així va ser: cinquanta minuts després el trofeu venia oficialment cap a casa. Cap a Reus. I en aquell moment, durant uns segons, em vaig permetre el luxe de reflexionar mentre fotografiava les seves emocions, pensant en les vegades que havia immortalitzat les seves cares amb llàgrimes lliscant per les galtes. Aquell diumenge també n'hi havia (i moltes) de llàgrimes, però per fi eren d'alegria, de ràbia, de «només jo sé el que he hagut de sacrificar per aconseguir això», d'objectius complerts, de cicles tancats... i no vaig poder evitar emocionar-me jo també amb ells, perquè aquests jugadors es mereixien de forma categòrica aquesta fita. I són els jugadors els que mereixen ara tot el protagonisme, tot el suport i tots els mèrits, ningú més. Cap òrbita que vulgui adjudicar-se el mèrit ha de rebre atenció, només l'ha de tenir aquest equip que ha patit i suat molt més del que s'ha vist a pista, també en molts altres aspectes lamentablement. 

 

Que la justícia poètica que es va fer en hoquei aquest diumenge, amb el camí que tot just feia cinquanta anys havia traçat el mític conjunt de Joan Sabater, no quedi en un no-res. Que no serveixi només per sortir a la foto amb el trofeu o per 'guanyar punts', sinó que ens torni als dies de pavellons plens, de passió per l'hoquei a Reus, d'imatges de molts nens i nenes agafant l'estic per anar a entrenar mentre s'emocionen veient els seus ídols preparant-se pel partit del cap de setmana, d'orgull de ciutat quan es volta pel món. Que ens torni a fer d'hoquei, aquest ha de ser l'objectiu. Felicitacions infinites a tots els herois roig-i-negres per aquesta Copa d'Europa!




Comentaris
paco
boniques paraules, aunque em chirria una mica que desde fa uns anys heu estat criticant la directiva, aixi que quan les coses han anat malameent les coses eren culpa de la Balsells i ara que guanyen el merit es al cent per cent dels jugadors. Ni tant ni tant calv!
1

envia el comentari