Vertigen

Tinc un amic que escala. És prim com un clau. Múscul, nervi i una pell ben prima. Té una força descomunal que li permet arrapar-se a les parets de granit i remuntar-les talment un talla-robes o bé penjar-se en una roca aguantant-se amb només tres dits d'una mà mentre el seu cos penja a plom sota la balma. Malgrat aquesta força, és un paio molt tranquil i taciturn i sembla que sempre tingui el cap a la muntanya, a les parets verticals de Siurana, als cingles de La Mussara o d'Arbolí. Viu en una mena d'estat melancòlic permanent que, juntament amb el seu físic exigu, fa que sembli que pugui sortir volant com un d'aquells globus d'heli que se li escapa al nen tot just després de comprar-lo en una fira. Quan el meu amic escala, però, tota la seva lleugeresa física i la seva vaporositat mental esdevé concentració, densitat i determinació. S'aferra a la roca, estira les extremitats, tensa els músculs i en una mena de dansa lenta, tel·lúrica i extremadament bella, la seva figura ascendeix lentament, fent-se més i més petita a cada gest. Les poques vegades que l'havia vist escalant m'havia quedat embadalit veient aquells moviments. Era tanta la delicadesa amb què pujava, la plasticitat dels seus moviments, que escalar semblava tan fàcil com caminar descalç per un prat d'herba fresca. I, és clar, va arribar el dia en què vaig demanar-li que me n'ensenyés. Pensava que si bé no podria fer el mateix amb la mateixa facilitat ni la mateixa gràcia que ho feia ell, sí que podria batejar-me en aquest esport que em semblava una meravella estètica.


Un dia, doncs, vam anar fins als cingles de Siurana, vam aparcar el cotxe en un voral de la carretera, vam carregar el material d'escalada i vam caminar pels peus de la cinglera, entre pins i roures mentre el sol s'escolava entre les branques. Al cap d'una estona el meu amic es va aturar, va deixar caure a terra motxilla i cordes i em va assenyalar el lloc per on em faria pujar. Era una via que em va semblar exageradament fàcil i curta fins i tot per a un neòfit com jo. Li ho vaig fer notar però ell em va dir que per començar estava bé. No el vaig voler contradir. Vaig pensar que seria a dalt en cinc minuts i després podria seguir amb alguna cosa més seriosa. Així doncs em vaig calçar els peus de gat i mentre el meu amic em posava l'arnès m'anava donant unes quantes nocions que vaig escoltar condescendent de tan òbvies que em semblaven. Quan va haver acabat vaig sucar els dits a la bosseta de magnesi i vaig començar a pujar mentre ell, assegurant-me amb la corda des de baix, m'anava donant consells per avançar amb èxit.

 

Quan vaig haver pujat un parell de metres ja vaig veure que allò no seria tan fàcil com em pensava. Vaig notar, com no ho havia notat fins aquell moment, el pes dels meus més de 40 anys. Tot i haver estat sempre, mal m'està dir-ho, una persona més o menys prima i àgil, vaig notar per primera vegada com em pesava el cul. Literalment. Semblava que la bosseta de magnesi que duia penjada a la cintura pesés 20 quilos i no els 200 o 300 grams que devia pesar. Braços i cames van començar a fer figa a només tres o quatre metres de terra, tremolant com fulles tardorenques. A uns cinc metres d'alçada el poc que quedava de la meva joventut va caure paret avall i es va esmicolar com una copa de cristall mentre jo i els meus anys quedàvem penjats a la roca com un fuet. Quan, derrotat, vaig mirar a terra per començar a baixar vaig tenir la sensació d'estar a una alçada 'torreeiffelenca', em va rodar el cap i semblava com si un buit insondable em xuclés cap a baix. Llavors vaig saber que mai ballaria la dansa amb la muntanya.


Quan, finalment, vaig poder posar els peus a terra em vaig asseure recolzant l'esquena en el tronc d'un arbre i vaig pensar en l'absurditat de la meva supèrbia i en el vertigen del temps que no s'atura. Mentre érem allà asseguts, un grup de francesos van creuar per davant nostre carregats de motxilles i cordes. Més tard uns escaladors alemanys van passar en la mateixa direcció. Joves de tot arreu venen cada any a pujar les nostres parets –de les millors del món, diuen-, joves sense lligams més enllà del de les seves cordes d'escalada. És clar que aquesta és només una imatge que tinc dels escaladors i sembla evident que val més no fer massa cas a les idees prefigurades. El sol ja es ponia quan baixàvem cap a Reus. Les ombres i el silenci engolien lentament els contorns. Anàvem cap a la nit. Anem cap a la nit.




Comentaris

envia el comentari