Ciclistes a càmera lenta

Reptat per la meva incomptable legió d’admiradors a netejar el llepís de les inflamacions animoses de la primavera, he anat a fer un tomb pels camins i vorals imbuïts d’inflorescència. «¿Bonet, Bonet —em deien— com pot ser que en l’era de la internet, la globalització i el moble d’Ikea encara ens concerneixi tant el pas d’estació, aquestes ganes de madrigal polifònic, costellada i esclat de feromones?» Des d’aquí Miami Platja jo, francament, tot ho veig amb una tropicalitat constant i civilitzada; uns hiverns que de tan amables fa basarda dir-ne hiverns, i em costa déu i ajuda entendre que els vulgueu fer botifarra amb aquesta visceralitat poc enraonada.

 

Però em dec als meus fans. Avui diumenge, encabat d’esmorzar, he agafat el cotxe, he obert el sostre i les finestres i he anat a respirar aquest ambient que tant us pertorba i us mangoneja, entre l’al·lèrgia i l’entusiasme. I he cercat en l’aire net que baixava de Prades el misteri, l’espurna que us envesca les mirades, i el sol —moderat talment un editorial de 'La Vanguardia'— que escalfa les galtes però no les crema, com els esbarzers del Sinaí. M’he omplert els pulmons d’aquest oxigen renovat per entendre com us sentiu. Una anàlisi poc escrupolosa de la composició del gas que habitem i que us provoca tants i tants versos i fogots d’Instagram, conclouria que l’aire de la primavera conté el mateix 21% d’oxigen que l’aire de l’estiu, de la tardor o, que nostramo ens agafi confessats, que el de l’hivern. Però no hem de deixar mai que la ciència espatlli les percepcions mel·líflues de l’ànima.

 

He fet parada i fonda en una de les nombroses pinedes que poblen la costa des del Cap Salou a Mont-roig Bahía, amb un ull a les tètriques erugues processionàries que sotgen des dels agullams i una orella posada en la xiscladissa indecent de l’aviram arborícola, amb menció especial per als periquitos insuportables dels palmerars de La Llosa. I sí, potser tot —aquesta expansió sentimental de la Natura— és un pèl més molest que la resta de l’any, però d’aquí a l’efusió descontrolada d’emocions, la poca continència dels decòrums i l’ocupació frenètica i motivada de l’espai públic, no sé, no em semblen opcions justificables per una mera contingència de calendari.

 

Crec que ho espereu. Que passi alguna cosa fora de vosaltres. Una esca. Que us deixin sortir de la gàbia. Més aviat és tot un pretext per deixar-se anar i no haver d’estar-se a casa amb la nevera trista, el cove de la roba bruta a mig omplir, relacions de parella a mig buidar —després d’uns mesos que són un tap d’aigüera— i criaturams cridaners i exigents més enllà del que és raonable. El fet que em demostra la teoria són els ciclistes. És l’esport ideal per a l’evasió. Les hores llençades pels ciclistes per a fer el consum calòric d’una estoneta de running són la prova fefaent que és una excusa per fugir i per fugir-se. De la mateixa manera que l’engranatge del plat amb el pinyó multiplica l’energia cinètica de la pedalada, dilueix el temps i l’energia vital del pedalant. El ciclisme és l’esport dels qui no volen viure gaire o volen viure amb sordina, diguem-ho així. I ho respecto plenament. Ara bé, respecte per al ciclista solitari que es repta a sí mateix com el nedador que s’aïlla del món. Perquè quan un ciclista s’ajunta amb altres ciclistes apareixen conceptes com gregari, tribalisme, plaga.

 

I ara comencen a florir més que qualsevol brot de verdura. És la principal alteració del Camp en primavera. Per la línia de la costa són persistents i turístics, s’arrosseguen pel carril bici de la platja amb aquests 10 quilòmetres per hora que no precisen ni radars de tram, alguns com lloques amb corrua de pollets. Pels camins dels masos espatllats et sorprèn a cada cruïlla el crepitar de la grava sota la roda de la mountainbike. Els que durant la hibernació no han deixat de fer cames i tenen els músculs tonificats —els cunyats, els malalts i algun ver esportista— gosen atacar qualsevol coll més enllà dels cinc cents metres, espanten senglars tan bon punt als vessants s’hi veu la primera alzina. I entre mar i muntanya, un extens interregne d’asfalt fins a les envistes de Riudecanyes, una jungla de Shimano desbordada de culots i manillars on intentar transitar és, ara sí, un esport de risc. En conclusió, que he vist més bicicletes que flors i per fi he entès el sentit de la primavera.




Comentaris
pol
quina llastima escriure un article incendiari sense cap altre merit ni pretensio que generear molts comentaris... i que ningu digui ni mu!
0

envia el comentari