El retorn del Moro Joan

Els segles XVI i XVII són els aneguets lletjos de la història del Camp. No tant perquè no formin part de l'imaginari col·lectiu del territori, sinó més aviat perquè no es considera que estiguin a l'altura de la Tàrraco romana o del Reus, París i Londres de l'expansió comercial del segle XVIII. La raó principal per la qual aquesta època ha quedat relegada del relat més o menys esplendorós de la història del Camp és fins i tot vulgar: es tracta d'uns segles d'una decadència evident. Els atacs dels pirates a la costa, la desídia flagrant de la Corona a l'hora d'aportar-hi mitjans per aturar-los i les baralles de campanar entre l'arquebisbat de Tarragona i la Comuna del Camp van frenar-ne, com en un 'déjà-vu', la progressió econòmica i demogràfica. No obstant això, el llegendari del Camp, que no deixa de ser una mena de subconscient de la nostra història, sí que aplega llegendes relacionades amb les incursions pirates que s'hi anaren repetint durant aquests segles, com la de la pubilla Grasset, segrestada pels pirates el dia del seu casament, en sortir de l'església de Vila-seca, i de la qual no se'n va saber mai més ni gall ni gallina, tot i que es diu que va acabar sent venuda com a esclava al port d'Alger.

 

Aquestes llegendes i, per tant, les ràtzies en les quals es basen, arribaren a poblacions força més allunyades de la costa, com Riudoms, tal com l'historiador i arxiver Eugeni Perea va explicar l'altre dia, durant la presentació del llibre 'Pirates i corsaris. Els atacs contra Vila-seca i la costa del Camp de Tarragona'. Segons Perea, els més vells del poble encara retenen a la memòria la llegenda del Moro Joan, un riudomenc que, de molt jove, és capturat per pirates algerians. Aquests se l'emporten captiu a l'altra banda del mar, fins que, molts anys després, és rescatat, segurament en un intercanvi amb l'orde dels mercedaris, que llavors es dedicaven a aquests menesters, i aconsegueix el que la pubilla Grasset no pot: tornar a casa. Això, que sembla un conte amb final feliç, no ho és tant, però: Joan, després de viure tant de temps entre infidels, es deu haver empeltat d'alguna de les maneres d'allà, per la qual cosa els seus convilatans comencen a sospitar si, en lloc d'un fill pròdig, no estan davant d'un cavall de Troia, d'un renegat que pot obrir camí als pirates perquè tornin a atacar Riudoms.

 

En aquest punt de la història, no vaig poder evitar pensar, tot i la distància temporal i geogràfica, en l'inici de la sèrie 'Homeland', en què un soldat americà, segrestat per ISIS, és finalment alliberat després d'anys de captiveri. Tanmateix, qui es vol presentar en un primer moment com un heroi de guerra, no triga gaire a considerar-se sospitós de ser realment un agent islamista infiltrat, com un Moro Joan contemporani i ianqui. A partir d'aquí, la trama de la sèrie divergeix de la llegenda: mentre que en el cas de 'Homeland' es mostra explícitament la conversió del soldat a l'Islam, a partir de la qual l'espectador dona per descomptat que, efectivament, es tracta d'un enemic, sense que hi hagi cap acte de violència pel mig, en la llegenda no acaba de quedar clar si el Moro Joan és en realitat un renegat. Per si de cas, i donada la conjuntura del moment, els riudomencs mai no se n'acaben de refiar, i, moro o no, Joan s'atipa de què el deixin de banda, així que la història acaba amb ell tornant a marxar del poble, aquesta vegada per sempre.



La segona desaparició del Moro Joan, però, no s'entén com una reacció al rebuig que pateix per part dels seus veïns, sinó com la constatació que, al final, els riudomencs tenien raó en malfiar-se'n, perquè ho veus, com sí que n'era, de moro, si no, per què havia de marxar? O almenys això és el que sembla per l'expressió que segueixen dient els jaios de Riudoms: «Ets més dolent que el Moro Joan». Amb tot, la moralitat d'aquesta història cal entendre-la en un context històric de violència tal en què se sobreentenia la identificació automàtica de l'altre com a enemic, sense que en calgués la confirmació. El que resulta fotut és que, més de quatre-cents anys més tard, sembla que no n'haguem après gaire. De res.




Comentaris

envia el comentari