La Muralla

Quan li vaig preguntar com es deia em va respondre: «Margarita». Em va mirar fixament un segons i després va esclafir a riure fent les cleques més agudes que he escoltat mai. Suposo que la meva cara d'astorament hi va ajudar, perquè la Margarita era xinesa i jo no esperava que tingués un nom occidental. Ara hi penso i ho veig ben normal. Emigrar, reinventar-se, viure. Nou idioma. Un nom nou. Margarita. Resulta que un divendres a la nit, en una de les meves expedicions gastronòmiques d'ampli espectre, vaig anar a parar al 'Restaurant asiàtic Yu' ubicat a l'Avinguda de Marià Fortuny a l'alçada de la gasolinera que hi ha al costat del McDonald's. Un amic meu que creu que l'enaltiment de l'ànima és compatible amb la bona vida me l'havia recomanat. Hi havia una restaurant 'japocoreàxinès' nou a Reus que per un preu fix podies menjar tot el que volguessis! L'entusiasme del meu amic va ser rebut amb escepticisme per part meva. La meva formació va ser catòlica abans de ser judeocristiana. Que hi farem. Comencem la casa per la teulada, venim d'on venim. El cas és que aquesta educació ha deixat una acusada sensació de culpabilitat vital davant els plaers terrenals (la miro d'expiar mitjançant la música i la lletra) que curiosament fa que sigui al·lèrgic als bufets lliures en general i als 'woks' en particular. Veure tant menjar sent menjat sense mesura em provoca una profunda incomoditat. «Que no, Miquel! Que aquí et porten els plats a taula i te'ls fan al moment. I és boníssim!». Va, vinga.

 

El menjador era gegantí. Suposo que hi cabien uns cent comensals, mínim. Quan la Margarita ens va acomodar per primer cop sols hi havien dues taules més ocupades. La carta, molt extensa, no inspirava la tendresa condescendent que desprenen les que han estat rebregades en excés. Al contrari. Les fotos que il·lustraven els plats eren impecables i la descripció dels plats impol·luta. Cada cop que la mirada d'una atrafegada Margarita es creuava amb la meva em somreia, i ara, més relaxat, jo ja podia correspondre-li. Ara ja hi havien unes deu taules ocupades. I la Margarita cada cop havia de servir més de pressa. El negoci sols el portaven ella i el seu marit, el cuiner, que desconec si s'havia canviat el nom de naixement per un nom de guerrer occidental. L'ambició de portar un restaurant tan gran sols amb quatre mans es va guanyar el meu respecte, i el sopar, que va ser força bo, la meva fidelitat al 'Restaurant asiàtic Yu'. Un dia a l'entrar al seu local la Margarita em va etzibar: «Miguel, pareces extranjero. Jijiji!» Suposo que ho deia per la combinació de bermudes amb una camisa hawaiana que portava posada. Això va ser quan encara era guapo i estava prim. Confesso, però, que en un primer moment em va incomodar. Com si la meva condició de RTV (Reusenc de Tota la Vida) fes que em transformés en un turista cada cop que creuava la Muralla invisible que configura el Tomb de Ravals. Em vaig posar una mica vermell i també vaig riure. No se'm va escapar la paradoxa de ser confós per un estranger a la meva ciutat per una dona xinesa. Una nova generació de RTV era possible! Avall les muralles! La ciutat és tota la ciutat! Visca! Sí, ja em perdonareu, però de vegades tinc atacs d'optimisme.


Passaven els dies i el restaurant cada cop era més ple. La Margarita i el seu marit, constants, treien els plats amb una velocitat impossible, i de moment la qualitat no se'n ressentia. És cert que vaig observar que hi havia gent menjant quan arribava i que encara ho feia quan pagava. Els professionals del bufet lliure havien arribat a ca la Margarita. Perill! Són el tipus de gent que si juguessin a la ruleta tindrien l'entrada prohibida als Casinos. Gent que ambiciona fer saltar la banca i que de tant en tant se'n surt. Mentre veia com la Margarita els retirava els plats buits i els substituïa per una quantitat impossible de sushi el meu cor s'empetitia. Empatia. El penúltim sopar que vaig fer al 'Restaurant asiàtic Yu' ja va ser mitjançant reserva. El boca-orella havia convertit l'empresa de la Margarita en un èxit rotund. Aquest cop, a banda d'ella i el seu marit tenia el suport d'una cambrera romanesa. Els professionals, impertèrrits, devoraven els seus plats. La resta, compartíem el menjar sorpresos perquè la qualitat es mantenia. Va ser quan ens acomiadàvem, mentre la Margarita ens servia uns digestius, que em va semblar veure-li els ulls humitejats.


—«Estàs cansada, Margarita?»
—«No. Un poco triste»— va mirar de somriure però no se'n va sortir.
—«¿Qué? ¿Qué ha pasado?»— vull dir, tenia el restaurant ple.
—«Factura de luz. Factura de luz! 4000 euros! Potencia demasiado grande!»—. Ara sí que se'n va sortir i em va poder oferir un somriure de circumstàncies.
Vaig pagar en silenci. Quan marxava, em vaig girar i vaig veure que m'estava mirant.
«Suerte!» —li vaig dir.
De vegades puc ser molt patètic.


Van passar unes quantes setmanes abans de tornar al 'Restaurant asiàtic Yu'. La feina va decidir-ho així. Quan vaig posar els peus al menjador ja vaig saber que aquell seria l'últim cop que hi aniria. La noia romanesa havia desaparegut. I el menjador tornava a estar bastant buit. Però vaig saber que no hi tornaria quan vaig veure el cansament i la decepció a la cara de qui ara ja considerava una amiga meva. Els seus moviments s'havien alentit una barbaritat. La mirada del seu marit, el cuiner, havia perdut la intensitat. El fantasma de l'«Es traspassa» havia aconseguit entrar per la porta. El menjar, bo, com sempre havia perdut la complicitat i l'èpica.
Ens vam començar a acomiadar sòbriament, conscients tots dos que el restaurant estava condemnat. A l'últim moment, però, trencant tots els protocols del gremi de la restauració ens vam fer una abraçada.
—«Suerte!»— em va dir.
—«Gracias»— vaig respondre.
De vegades, quan em trobo davant d'exhibicions de dignitat puc arribar a ser encara més patètic.

 

El 'Restaurant asiàtic Yu' va tancar al cap de poques setmanes. Ja fa uns quants dies que us vaig explicar que tinc insomni i que acostumo a fer tombs nocturns sense rumb escoltant la ràdio, música i sirenes reverberants. Doncs bé, l'altre dia vaig arribar fins al Cinemes Lauren absort per res en concret. Tenint el límit de la ciutat ben a prop vaig decidir girar cua i tornar a casa. Mentre creuava l'Avinguda de Marià Fortuny vaig mirar d'esquitllèbit el rètol del restaurant de la Margarita, amb el cartell de la immobiliària inclòs.
—«On ets, Margarita?»— Silenci.
—«Espero que estiguis bé, Margarita»—. El soroll de la brigada municipal de neteja va fer que deixés de pensar en veu alta.
—«Suerte».
Gens patètic.

 

Vaig enfilar el Camí de Valls direcció a la Riera. Les realitats que conviuen dins la ciutat de vegades desapareixen sense avisar, creant una sensació de pèrdua estranyament emotiva. Llavors va passar una cosa verdaderament extraordinària. Un fet que requereix la vostra confiança incondicional en aquest relat. Just en arribar a la plaça de la Sang us asseguro que vaig veure davant meu una muralla d'uns vuit, deu metres d'alçada. Venia del Raval de Sant Pere i enfilava cap a la plaça de Catalunya, on una torre de vigilància buida m'observava. La Muralla de Reus. Vaig veure que a l'entrada del pàrquing del Pallol hi havia una petita porta de ferro i la veig forçar amb l'energia que sols tinc quan somnio i vaig entrar. Un cop dins, convertit un cop més en un RTV, em semblar sentir la flaire de la sopa agra-picant que el marit de la Margarita em servia amb un especial orgull. Una flaire potser encara no prou forta per rebentar els murs de La Muralla, però suficientment intensa com per reivindicar la riquesa, sovint injustament invisible, de la vida d'aquesta ciutat que ens ha tocat compartir.




Comentaris

envia el comentari