El camerino de Roseta Mauri

París, gener de 1889. L'escalfapanxes encès. Una soll de faldilles de tul, mallots, tutús i gases: una penja del llum de la paret, l'altra s'aguanta al tocador, n'hi ha més sobre els respatllers de les cadires. Davant d'un gran mirall, la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia, de Reus. El camerino acabarà cobert aquest vespre, com tants altres, per una catifa de flors que barraran el pas a Roseta, que hi haurà d'entrar a gatamèus.

 

A son pare, que com a bon reusenc es deia Pere, aquest trajecte li costarà una vegada més com anar de Reus a Tarragona. Avui ha estat la funció inicial d'any nou i els abonats a l'òpera han volgut homenatjar la ballarina amb un acte de galanteria molt a la francesa. En un dels entreactes s'apleguen tot de personalitats de la política, literatura, finances... només els uneix la calvície i la passió per Roseta. «Amb llurs cranis resplendents se situen a l'orquestra. S'apaguen els llums i es deixen només enfocats els que il·luminen les clepses rosades dels barons confabulats. Des de l'escenari hom llegia MAURI amb les lletres formades per closques calbes. Els aplaudiments foren tan forts que van fer sortir Roseta a l'escenari a qui no li paraven de caure les llàgrimes, entre somriures».

 

És una de les anècdotes que Ferran Canyelles i Josep Iglésies expliquen en els dos volums editats a Reus el 1971 titulats 'La dansarina Roseta Mauri'. A aquesta anècdota se li suma també el fet que hagi hagut de tallar-li les barbes al llibre que he demanat en préstec a la Biblioteca del Centre de Lectura, abillada amb un ganivet de tallar pernil a falta d'obrecartes (perquè ja ningú en rep). No us vulgueu imaginar l'escena. Les pàgines del segon volum encara enquadernades juntes delataven que ningú les havia llegit mai. Escriure la història d'un mite no és fàcil, tampoc esdevenir-ho i encara menys, resumir-ho en un article d'opinió. Més enllà de tenir una figura de cera al Museu Grévin o que t'immortalitzi Degas en una pintura al Louvre, a mi l'homenatge dels calbs em sembla encisador.

 

La descripció que Iglésies fa de la ballarina reusenca a partir de les seves notes és quasi èpica. Alguns dels epítets amb què se la descriu l'eleven a la categoria d'heroïna reusenco-nacional: catalaneta, deliciosa moreneta, filla del vent, ocell fet dona i dona feta ritme, petita fada de peus alats... La ballarina se'ns presenta a tall d'Aquil·les o més aviat d'Atalanta, un infant prodigi que ballava dalt dels arbres i les teulades, amb unes puntetes que a l'edat de 6 anys mentre s'enfilava a menjar confitura d'un pot, ja van fer-li veure al pare, ballarí i actor ambulant, les condicions extraordinàries de la nena.

 

—Allò que ha fet Fortuny amb la pintura, tu ho pots fer igualment amb la dansa que és el teu art. Li digué son pare.

 

I de l'Euterpe de Reus ballant el ball pla i el rodó, aparegué com una Venus del Camp, a l'Òpera de París. I no m'ho faig venir bé per lligar-ho amb les meves dèries clàssiques, no. Després de passar pel Teatre del Liceu, Roma i Berlín, arriba a l'Scala de Milà, on la veié el compositor Carles Gounod en el paper d'Elionor del ballet de Taglioni. Arribat a París n'informà el director del gran Teatre de l'Òpera qui envià immediatament el ballarí Lluís Merante, cap del cos de ball de la casa, que redactava un telegrama a París seduït per la Mauri. Per fi havia trobat la ballarina que podria fer el paper de Venus, en l'interludi 'Una gran festa pagana'. La intrusa espanyola arribà a l'Òpera amb 22 anys segons ella, 28 en realitat. L'èxit fou tal que fins i tot la reina Isabel II que residia a París, destronada pel complot de 1868, li feu portar un ram de flors vermelles i grogues, colors de la bandera espanyola.

 

I és que des del primer dia, Roseta va guanyar-se el parisencs. Els va enamorar la seva fogositat meridional. El cabells negres i la profunda pupil·la que contrastaven amb la blancor del tutú. La morenor fou un dels encants de Roseta. Es recorda amb enrenou un episodi en què la moreneta va haver de sortir amb una perruca rossa que va despistar els seus fans. Afortunadament en el segon acte, Roseta tornava a deixar veure els seus negres i rinxolats cabells.

 

La seva gràcia natural, alegria, simpatia, passió, romanticisme, color, el temperament de la gent del llamp com ella mateixa recordava. Casolana i senzilla, capaç de mostrar l'ànima dels personatges que interpretava amb gestos, mímica, emoció. Així la descrivia la premsa francesa. L'adoraven i fins i tot li perdonaven el seu mal accent francès, quan en el ballet la 'Korrigane' ella pronunciava les erres amb la força de les de Reus, Tarragona o Rourell. Com deia ella mateixa va tenir la sort de triar una professió que utilitzava les cames com a mitjà d'expressió. De fet tenia el do de parlar el llenguatge amb el qual s'entenien les divinitats de l'Olimp.

 

Roseta era capaç de ballar-ho tot, fins i tot els Diàlegs de Plató, si s'ho proposava, feia broma un periodista del diari Le Matin. Ja havia ballat una faula de La Fontaine fent de colomí, de Venus, Doña Jimena del Cid, Miranda i Julieta de Shakespeare, japoneseta a Yedda, una gitaneta, Sylvia, Zenaidde... Un cos de dona transformat en dansa pura, una veritable estrella a l'Acadèmia Nacional de Música de París.
Mentrestant l'alcalde inaugurava l'any de la capital de la cultura catalana al teatre Fortuny i anava citant celebritats i mites de la cultura reusenca, entre elles Roseta Mauri; s'estrenava la pel·lícula 'Ballerina' amb Merant i Mauri, el curtmetratge 'Timecode' situava la dansa i Reus al mapa. 'La la land' feia estralls als Òscars. Aquella mateixa tarda, al teatre Bartrina un centenar d'alumnes de les escoles de dansa del Camp de Tarragona somniaven rebre alguna beca i poder ballar amb els professionals que des d'aquest dimecres estan a Reus competint per guanyar el Premi Internacional Roseta Mauri, bianual, que enguany arriba a la seva VIII edició. La vida d'un ballarí no està feta de somnis, sinó de talent i esforç.

 

Cap excés en res, disciplina i entrenament. Ho podeu comprovar avui mateix a la final del certamen que tindrà lloc al teatre Fortuny a partir de les 6 de la tarda, on es decidiran els ballarins guardonats i becats i demà dissabte a la gran gala de dansa a les 9 que portarà ballarins espanyols que són estrelles a l'estranger. Una gran oportunitat de veure la millor dansa.

 

Roseta Mauri es retirava amb 47 anys. Ara sota la cúpula de l'òpera de París, al novè pis supervisaria noies pràcticament formades, com a professora. La casa de les estrelles fou l'últim somni de Roseta: fundar un internat model on recolliria filles del poble amb aptituds per dansar. Res de flirts, només recolliment i solitud. Roseta va ser exemple d'una moral quasi espartana. Sempre sota la tutela del pare. Catòlica i devota de la mare de Déu de Misericòrdia, va fer-li portar un ex-vot per curar-la de la seva lesió al peu que la va retirar dels escenaris durant 6 mesos. Un petit peu d'or, petit com el de la menudeta Roseta, que va viatjar amb Pere Mauri de París al santuari de Reus. Vés a saber on para. Sempre es va mostrar orgullosa de ser reusenca i repetia amb goig:

 

—A Catalunya és molt sabuda la dita: Reus, París i Londres. I Reus va al davant... per decisió popular!

 

Ara descansa a París, al cementiri de Montparnasse, amb tota la seva família. Li escauria aquell epitafi d'una ballarina romana trobada al teatre d'Antíbol: saltavit et placuit. Cau el teló. Aplaudiments.

 




Comentaris
Rosa
Com sempre: un escrit culte, entenedor, ben documentat i que ens apropa la figura de la ballarina reusenca tan desconeguda pels seus conciutadans . Gràcies Txell.
0
Eduard
Ara ja coneixem + la Roseta Mauri, més enllà del nom. Reus, París i Londres!!! ????
0

envia el comentari