Nostàlgia com a motor

El tancament del Palace no és res que vingui de nou. Fa dies que va sortir a la llum que el mític cinema reusenc abaixaria les seves persianes definitivament el 30 de març, però aquest és un desenllaç anunciat que encara costa d'assimilar. Un sentiment de melangia em va envair tot just ahir quan volia veure la segona part de 'Trainspotting' i alhora em va fer tocar de peus a terra. Malauradament, l'intent frustrat d'una última visita —que hagués rebentat tots els «nostalgiòmetres» per l'indret i la pel·lícula— no va ser possible perquè no apareixia a la cartellera i, com passarà d'ara endavant, vaig haver d'optar per una sala ben nova i envoltada de botigues.

 

La mort del Palace —que la ironia del destí ha volgut que es converteixi en una residència d'avis— significa la fi d'una època. La immensitat de la sala 5, l'encant dels sofàs rònecs de color verd descolorit, els llums de neó tan 'vintage'... gairebé 40 anys que quedaran reduïts a pols d'aquí poc més d'una setmana. El Palace és per a molts de nosaltres un dels primers llocs on vam passar tardes amb els amics, quan pràcticament no ens deixaven fer res més. Els mateixos que matàvem l'estona fent un tomb pel centre, ple de gent i botigues. Una realitat que ja no es podrà experimentar a la ciutat, que ha decidit apostar per un centre comercial faraònic que englobi totes les activitats d'oci i consum.

 

L'inevitable pas del temps fa que els comerços de tota la vida s'estavellin contra el model actual, que no puguin competir amb les grans empreses i decideixin acabar amb la seva activitat comercial. Un fenomen al qual se sumen altres botigues que es rendeixen als encants de la comoditat de La Fira i decideixen traslladar-se —sovint ofegades per uns lloguers estratosfèrics impossibles d'assumir— o bé tirar la tovallola per sempre. Els darrers tancaments de diversos establiments en forma de degoteig constant i ara la fi del Palace ens indiquen que el carrer de Llovera i Monterols, com també el tomb de ravals, no tornarà a ser mai més el mateix.

 

Probablement el punt de vista dominant sigui el de creure que no n'hi ha per tant, una perspectiva que només es veurà amenaçada quan hi hagi dades fefaents que demostrin que les vendes han caigut en picat i, en conseqüència, trontolli la realitat d'un Reus com a paradigma comercial del sud de Catalunya, del que sempre s'ha presumit. Però potser caldria valorar la construcció i preservació d'una capital del Baix Camp amb vida als punts neuràlgics i també als barris, que promogués les sinergies entre tots els atractius de la ciutat. Una alternativa que no es carregués l'essència autèntica per convertir-ho en un escenari de cartó ploma. Potser és pecar de nostàlgica, sí. Però si la situació empitjora, apel·lar a aquests sentiments igual sigui una bona manera de no perdre el nord i tornar al punt de partida des d'on reformular què volem ser de grans.




Comentaris

envia el comentari