Rugbi sobre pedres

De tant en tant el rugbi —que és el meu esport nacional així com se m'afigura a mi la nació, com un afer de família— em va recordant, amb el seu clam discret, que encara existeix. Crec que em vol dir que no l'ignori. Demà es deurà jugar la jornada final del Sis Nacions. Potser Anglaterra s'endurà el Grand Slam als camps verds i ufanosos d'Irlanda. Però al mateix temps llegeixo a delCamp.cat que la secció de rugbi del Reus Deportiu es queixa que no té un camp en condicions per entrenar i em cau a les mans un llibre de l'any passat que repassa els trenta anys d'història del Club de Rugbi Tarragona. El rugbi és difícil d'explicar. I la seva retòrica no hi ajuda. És un esport radicalment cursi, antic, d'un romanticisme prou indigerible en aquests dies de persecució inquisidora dels terrossos de sucre. És gairebé un esport d'autoajuda.

 

Sense anar més lluny, els primers jugadors del Tarragona tenien vincle directe amb els castellers de la Colla Jove Xiquets d'ídem, una altra activitat pseudoesportiva que té el mal costum d'embafar-nos amb una constant, impúdica i pornogràfica exhibició de valors. Prima l'esperit competitiu per sobre de la victòria, els valors socials per sobre dels econòmics, el contacte i la concentració per sobre de l'individualisme i la dispersió. Tot plegat fa un tuf de naftalina i cofoisme considerable. Si a sobre hi afegim un reglament complex no gaire apte per a mil·lènials i una superioritat moral incontrolable sobre l'altre esport de pilota que es juga en camp de gespa d'idèntiques dimensions, ens trobem que és una disciplina que, aquí, fora dels nuclis irradiadors, ha hagut de lluitar sempre per sobreviure. La part fonamental del rugbi —i això us pot semblar una tesi innovadora en temps de correcció política— és l'hostiar-se. Fotre's mastegots amb normes i premiant el talent del placatge, però cascar-se, al cap i a la fi. Un succedani de bullanga, una aigüera de testosterona. I, per molt que se sacralitzin i mitifiquin els tercers temps, un reducte de masculinisme i un pretext cavallerós per engatar-se. Si el rugbi fos un esport majoritari i els homes del país s'esbargissin en 'rucks' i melés, aquests escarafalls tan mediterranis i improductius s'acabarien de seguida. Per tot això, el rugbi m'encanta.

 

Crec que no he jugat mai un partit sencer, que tinc una sang de naturalesa evasiva. Però en sé molt. Ara que el Reus ha de jugar sobre pedres, i gràcies al llibre escrit per Xavier Roca, he rememorat els inicis del Club de Rugbi Tarragona que, d'una manera casual i contingent, vaig viure. Que el rugbi al Camp és una activitat sacrificada ho demostra el fet que la història de l'expulsió del rugbi del Camp Municipal de Reus per tal que hi vagin a entrenar els futbolistes ja es va viure fa deu anys a Tarragona. Els voltors —així es fan dir— van ser foragitats de les instal·lacions de Campclar quan el Nàstic va pujar a Primera Divisió el 2006 i van demanar terrenys per entrenar a l'Ajuntament, exactament com passa a la capital del Baix Camp. Era un moment de consolidació del club i la patacada va ser dura. L'equip va haver de tornar a la Laboral on havia nascut el 1986 i d'on també en seria expulsat quatre anys més tard. En aquells temps hi era jo. En una espècie d'escissió del Reus Deportiu, el meu pare i el meu oncle van recórrer els llarguíssims tretze quilòmetres que separen les capitals del Camp i van col·laborar en els primers anys del club. Mon pare en va ser el primer entrenador. Anar-se'n a Tarragona no devia ser fàcil.

 

Sobre un reusenc que perpetri tal acte, l'ombra de la traïció no s'esvaneix mai. Tinc aquells dissabtes al matí, mentre mon pare entrenava, entre els records més grats de la infància: els edificis 'desarrollistes' de la Universitat Laboral, les desenes de sales de sostres alts, aules desertes i sollades, el sutge franquista. Per a un nen d'onze anys, tot un món enorme i decrèpit, com un mapejat de Grand Theft Auto, per explorar. Era Tom Sawyer i tot allò el meu Mississippi. I ens van fer fora, com de tot paradís perdut. Notícies del 'Diari de Tarragona' de l'època apunten que per culpa de la poca cura que els rugbiers tenien de les instal·lacions. No seria estrany, perquè ja us he dit que els jugadors de rugbi són uns bèsties. Però tinc una fantasia: mentre al camp s'hi entrena jo m'escapo a voltar per la Laboral silenciosa del cap de setmana, entro en un vestidor i rebento un pany o destrosso un mirall amb una cadira. Em fa sentir important, pensar que, de nen, vaig frustrar la consolidació del rugbi a la imperial Tàrraco. Perquè d'allà l'Ajuntament els va enviar a un camp de pedres de Campclar —no el de gespa, que va ser posterior— on era pràcticament impossible la pràctica del rugbi. L'ostracisme va durar fins al 96 quan, a base de pidolar, es va aconseguir que es construís un camp en condicions i, el més important, amb herba per llançar-se en planxa i aconseguir assajos. Un altre tema seria quina és la responsabilitat de les administracions envers les opcions lúdiques minoritàries, perquè convindrem que l'exercici del rugbi —ni de cap esport en general— no és cap dret fonamental que hagi de ser garantit per una entitat pública. Però això és una altra història que ens portaria a l'escàndol del futbolisme barbàric i corruptor d'aquest país.

 

Em quedo amb el present. Agafant com a base la llegendària URS (Unió Rugbi Sud), recentment els equips de Reus i Tarragona han ajuntat esforços per suplir la tradicional epopeia de reunir un quinze per començar els partits. Una espècie d'unió encoberta on els dos clubs mantenen la samarreta però es prometen suport mutu. Potser és un exemple, el de la unió, que només una cosa tan inútil com el rugbi ens pot proporcionar. Seria un detall, doncs, encara que el continuem ignorant, ajudar que mai més s'hagi de xutar a pals vinclant el genoll sobre la roca.




Comentaris

envia el comentari