En construcció

Fumes en silenci, Sinibald Altès, davant l'esplanada del Camp. Amb la llum de la lluna només hi competeixen els dos cremadors de les petroquímiques, al fons, a la teva esquerra. Admirable escampall de cuques atrafegades. La calma de tot plegat et relaxa. Et sents un demiürg malgrat que ara com ara, controlis ben poques coses de la teva vida. Tot ha anat massa de pressa. D'aquell mail despenjat fins a aquest acte contemplatiu no ha passat pas tant de temps. Però a tu et sembla que hagin passat una o dues vides. El mail el signava el Vinici Batet, íntim amic en temps de col·legi. Feia més de quaranta anys que no en sabies res. Pensava fer cap al sopar anual d'ex-alumnes de La Salle. Després d'anys tombant amunt i avall, finalment volia tornar a Reus i et convidava a veure-us en aquell sopar. «No sé si em coneixeràs, he canviat una mica»; et va escriure.

 

Tots hem canviat, Batet, vas pensar en llegir-ho. Als teus seixanta i tants pensaves en retirar-te. N'havies tocat uns quants de calents amb el totxo i ja sabies que les coses ja no tornarien a ser mai iguals. Pel camí havies perdut dona i fill. Saps per un detectiu que contractares, que ella s'ho passa la mar de bé amb el seu entrenador de golf en un poblet de la Costa Blava: un dominicà que va conèixer al Club de Golf Reus Aigüesverds. El teu fill et va sortir un pelut indignat que se les campa fent d'okupa per Europa intentant esborrar la seva mala consciència de nen consentit. Puntualment rep, cada mes, el teu xec. Mai te l'ha retornat. Vas anar al sopar pensant que et faria gràcia tornar a veure el Batet. El recordaves poruc, escardalenc. Ni futbol, ni trompades, ni bromes sobre sexe. Tot ell com tancat en una campana de vidre. Us aveníeu. No sabries dir per què. Li presentares alguna noia. Et donà a llegir algun llibre. Vas arribar al restaurant. Saludares als qui no havies perdut de vista.

 

Llavors la vas veure. Portava un vestit vermell amb un generós escot. Però on vas quedar atrapat va ser en els seus cabells. Perfectament ondulats. D'un marró caoba. T'ho feres venir bé per seure al seu costat. No vas poder saber amb qui havia vingut. Vau estar xerrant tota la nit. Li explicares que el teu amic, el Batet, finalment no devia haver vingut i que et sabia greu perquè t'hagués fet gràcia tornar-lo a veure. Et va estirar la llengua amb un parell de Macallans que vau fer al Keyboard, després. Sonava «Patricia» de l'Art Pepper. Li vas explicar aquella vegada que, tancats al lavabo, tu i el Batet, us despullareu i us resseguireu el cos sense saber què buscar. Només va ser una vegada i prou. Cap dels dos no en va parlar mai. Ella riu commoguda. Gairebé està a punt d'esclatar a plorar. Tu li passes el dors de la mà per la cara. Ella l'arqueja una mica, com una gateta que agraís el gest. Et diu si la vols acompanyar a casa seva. T'hi negues fins que no et digui qui és. Et promet que t'ho dirà en el seu moment.

 

L'acompanyes fins a Almoster, que és on ha llogat una casa. Malgrat que et corrou per dins no saber la seva identitat, al final, acabeu al llit i sembla que faci molt de temps que t'esperi aquell cos per prendre'l. Només després, tots dos despullats, reposant, mentre us mireu dient-vos-ho tot sense dir-vos res, aquell silenci, que no és tens, que no espera cap moment per badar-se, que podria conviure entre tots dos sense haver-se de pronunciar ni una sola paraula, s'esberla com un terròs de terra trepitjat per un nen a la platja quan ella et diu que fa temps es deia Vinici Batet però que ara només és la Cris. I tu fuges. Fuges de tu, més que no pas d'ella. Perquè estàs fart d'estar sol i estàs fart de fugir d'aquesta impossibilitat d'acceptar que estàs fart d'estar sol. Per això ara, aixoplugat per la nit, que es va desfent, construeixes el teu futur a joc amb aquell escampall d'estels caiguts, empassant-te l'orgull, decidint estimar-la sense més preguntes quan sentis d'ella, del Vinici?, de la Cris?, totes les peripècies que va passar per treure's de dins la dona que portava amagada i de la qual ja no en podràs prescindir mai més. I l'albada et pren. Un sol de taronja et diu bon dia. Del mateix color que certs autobusos que no porten a enlloc.




Comentaris

envia el comentari