'DisPLACE'

La feina solitària requereix d'obsessió i perspectiva a parts iguals. Una mala recepta que acostuma a desembocar en disfuncions en la personalitat i sobretot, en males decisions artístiques. Calen, doncs, ajudes. En el meu cas, de l'obsessió me'n faig càrrec jo sobradament. La perspectiva, però, és una altra cosa. Per sort per a mi, visc en un lloc on aquesta perspectiva, en el seu sentit més literal es pot aconseguir fàcilment. I jo aprofito aquesta avinentesa quasi cada dia. M'explico. Si mai aneu a Almoster (i si cau en cap de setmana feu-vos un favor i compreu-li un pollastre a l'ast a la Rosario), pugeu per l'Escola fins a agafar el Camí de les Serres. Seguiu amunt deixant el dipòsit d'aigua a mà esquerra. De seguida arribareu a un mirador on es veu pràcticament tot el Camp. Reus, Cambrils, Castellvell... Barris, urbanitzacions, camps sembrats de calçots... El port de Tarragona amb els vaixells en espera, cordó umbilical amb un horitzó que encara ara sembla amagar aventures exòtiques de pirates. Ho veig tot, excepte La Selva, que queda en un angle mort del mirador. La imatge sembla estàtica, però no ho és. La distància fa que no pugui veure persones, però en canvi sí que puc veure el que han construït. Com viuen. Com visc. És llavors quan poso la música que he compost a la ràdio del cotxe i escolto. Escolto i miro. Miro El Camp i hi ubico la meva música. Si hi encaixa, vol dir que val la pena continuar treballant-hi. Si no, descarto la feina feta. Així és com he compost l'últim disc que he fet. Perspectiva.

 

Sóc dalt de l'AVE. Ha costat. Un cop més m'he equivocat de sortida en agafar l'última rotonda. Però com sempre em passa el mateix he anat amb temps de sobra. Vaig a Madrid, on la meva música sempre ha trobat un escalf que va començar com un enamorament d'estiu i que ha acabat amb una relació força estable. Tinc diverses entrevistes i alguna circumstància social. Just ha començat la promoció del disc i tinc ganes de veure quina recepció té. Vaig al vagó-bar que està inundat de l'olor inconfusible dels biquinis que hi fan. Trobo un raconet i consulto el mòbil més per instint que algun motiu concret. Estic sol. Entre un munt de no-res, de sobte veig que el company del 'Signatures', el selvatà Joan Magrané, estrena la seva òpera 'disPLACE' al Teatro Real. Hi he d'anar! Quan el va presentar al Santa Mònica, a Barcelona, me la vaig perdre pels pèls. El Joan és un home de talent que té un present imponent. I el que és més important, i fent servir una expressió anglesa passada pel nostre sedàs, el Joan va 'a puestus'. Consulto la disponibilitat d'entrades. Res. Tot esgotat. Un cop més em perdré 'disPLACE'. La ràbia de fer-ho es barreja amb una sensació de cofoisme que em sorprèn: Sento orgull per un 'sold-out' que no és meu. I continuo el meu viatge visualitzant les entrevistes que m'esperen l'endemà, sols que ara em sento menys sol. Una part d'on vinc m'acompanya.



Torno a ser a l'AVE. Però ara ja estic tornant. Les entrevistes han estat un èxit. D'alguna manera el disc està agradant més del que m'esperava. Amb tot, han estat dos dies on he hagut de respondre i explicar preguntes sense parar. Ha estat molt agradable. Però ara em noto cansat. Pregunto a la persona de darrere si el molesta que reclini el seient. M'ignora. El reclino. Torno a mirar el mòbil. Missatges d'amics que m'han escoltat i de nous amics que m'han conegut. Vaig movent el polze amunt, la pantalla va tirant avall. Fins que em topo de nou amb el Joan. Aquest cop és una crítica de l'òpera. Han estat dos dies tan intensos que me n'havia oblidat! La llegeixo. És magnífica. Torna a aparèixer aquest cofoisme, nou per mi, que encara he de definir.

 

Ara, però, vull mirar de dormir una mica. Fixo la mirada al paisatge pla de la Meseta. L'alta velocitat fa que la línia de l'horitzó vibri com la corda d'una guitarra. Tanco els ulls i em transporto al mirador d'Almoster pensant que sóc un privilegiat. Miro El Camp. Ara el veig tot, La Selva inclosa.




Comentaris

envia el comentari