Sense terme mig

El Nàstic no sap tenir terme mig. Passa del fred al calent en qüestió de dies, setmanes o mesos. Només ha necessitat quinze dies per passar d'una tímida xiulada al Nou Estadi en el descans contra el Numancia amb 0-0, mal joc i l'equip a cinc punts de la permanència a veure i viure l'eufòria d'un equip que ha aconseguit tres victòries seguides i ha sortit de la zona vermella de la lliga amb un coixí de tres punts respecte a la zona de descens. De bojos. Però, això no és nou. Els darrers anys ha estat una tònica habitual. Del fracàs de Llagostera a un pletòric ascens contra el Huesca dotze mesos després, de lluitar per pujar a Primera a signar la salvació en la darrera jornada. I, de veure's a Segona B fa dues setmanes a somiar amb una permanència més tranquil·la de l'esperat.

 

Contra el Córdoba, els grana van tornar a demostrar que la dinàmica ha patit un gir de 180 graus. De perdre injustament contra el Rayo amb un gol en pròpia porteria i patir expulsions impròpies d'un conjunt professional a veure com els tarragonins han remuntat amb èxit els dos darrers partits després de començar perdent. Digueu-li fortuna, sort o tenir una flor de la mida de l'amfiteatre romà, però aquesta es busca i ara es troba. Seria fàcil recordar els tres pals del Saragossa la jornada passada o les errades a l'hora de definir davant la porteria contraria durant la primera volta. No es pot negar que ha canviat quelcom, com resa el tòpic, el futbol són dinàmiques i un equip que tenia la seva en el calaix més derrotista del món ha estat capaç de capgirar-la com un mitjó sense pietat. I això té un mèrit titànic.

 

El Nàstic del 2017, amb els quatre fitxatges d'hivern, ja ha sumat els mateixos punts en nou partits que el primer Nàstic de la temporada en dinou jornades. Setze punts repartits en quatre victòries, quatre empats i només una derrota són les estadístiques del brillant inici de Juan Merino, números que superen l'estrena de Vicente Moreno l'any 2013, quan aleshores es van guanyar tres partits i empatar els altres sis (quinze punts). L'equip creia abans i creu ara, acompanyat de la força que donen els resultats. Només cal veure la celebració dels gols dels darrers partits. Llegia fa un temps un article del psicòleg esportiu Pep Marí on assegurava que «si tots els jugadors participen en la celebració d'un gol de forma espontània i entusiasta, el grup gaudeix de bona salut». Mireu les dianes contra el Saragossa i contra el Córdoba i extraieu les vostres pròpies conclusions.

 

Toca gaudir momentàniament. No s'ha aconseguit res de res però després de tot el que s'ha patit fins ara, seria injust no permetre'ns un somriure. Un és feliç quan li diuen «no vegis com he celebrat el gol de Barreiro», «no sé qui tenia al costat però m'he abraçat a ell com un boig» o «m'he quedat afònic de tant cridar». L'alegria i bogeria també existeix a l'equip. Juan Merino va acabar per terra celebrant el gol de la victòria, Manolo Reina corria com un boig sense saber on anar mentre mirava al cel i gaudia del moment. Diumenge vinent, contra el Sevilla Atlético, ja tornarem a tocar de peus a terra. Mentrestant, gaudeixin!

 

Joan Alfons López, responsable d'EsportsdelCamp.cat




Comentaris

envia el comentari