Aquest hivern ha estat una mica com els d'abans, per fi. Un hivern vintage, amb gebrades més de tres nits seguides i cops de mestral que s'han endut la sorra d'algunes platges a canvi de portar-hi tot de troncs, canyes i brutícia. A la platja de la Pineda, però, el que han anat deixant aquestes llevantades, de manera més o menys periòdica, són unes restes humanes, tal com n'han anat informant puntualment els diaris, a notícia per os. Aquestes exhumacions espontànies, com totes les troballes macabres, sembla que estiguin fetes per escriure'n una novel·la negra, però a mi, que sóc de la gent que té més memòria que imaginació, el primer que he fet en llegir aquestes notícies és pensar si, finalment, havia aparegut Amadeu.

 

Amadeu era un dels molts parents que, de petita, em saludaven pel carrer «Avant, xiqueta!» sense que jo mai acabés de saber exactament qui era, amb aquella incapacitat que té la canalla de diferenciar un home vell d'un altre. No obstant, Amadeu tenia una particularitat que feia que tingués una entitat pròpia i és que, per una d'aquelles permutacions matrimonials que es donen sovint als pobles, estava emparentat tant amb mon padrí Ramon com amb ma padrina Maria, la qual cosa el convertia en onclo onclo de ma mare, o almenys això deia ell cada vegada que me'l trobava. Deu ser per aquesta gràcia que feia l'home que, quan Pep Fèlix va venir a casa per dir-nos que no trobaven l'Amadeu, que s'havia perdut, vaig saber de seguida de qui es tractava. Això va passar l'any 1988, jo tenia deu anys i mig i fins llavors, per mi, els únics que es perdien eren els nens que anaven a la platja i s'allunyaven massa dels seus pares.

 

Per augmentar el dramatisme de la situació, Amadeu va desaparèixer el dia de Nadal. Després de dinar a casa d'uns veïns — era vidu i no tenia fills —, va tirar a peu cap a la partida de la Burguera, on hi tenia un tros, i ja no se'l va tornar a veure mai més. Els dies següents es van fer batudes per tot el terme i fins i tot se'l va buscar amb unes llanxes de la Creu Roja per la zona del Racó, on es veu que solia anar a pescar, però res: Amadeu s'havia esfumat. Segons he trobat a l'hemeroteca, inclús el Diari de Tarragona, que ja llavors tenia taleia per aquests tipus de casos, en va fer un seguiment durant uns quants dies, fins que la manca de notícies va fer que Amadeu desaparegués també dels diaris.

 

A mesura que anaven passant les setmanes sense que es trobés cap rastre d'Amadeu, el relat de la seva desaparició també va canviar. Va passar de la preocupació que hagués pogut tenir una embòlia, o un infart, que l'hauria deixat paralitzat o mort en un racó o altre del terme, al convenciment que si, després de tants dies, no l'havien trobat ni viu ni mort ni de cap manera, es devia al fet que, en realitat, era el mateix Amadeu qui volia desaparèixer. «Amadeu es coneixia el terme com si fos casa seva. Ell sabia on havia de fer cap perquè no el trobessin mai, a un pou o a una mina, vés saber. Estava sol i, abans de donar feina, es va voler treure del davant. No hi pensis més». Cada vegada que preguntava què se n'hauria d'haver fet, d'Amadeu, aquesta era la resposta que se'm donava, amb la mateixa naturalitat amb què es vol fer entendre a la canalla que sempre hi ha d'haver algú que perdi al joc de les cadires.

 

A partir d'aquí, volia seguir escrivint sobre el reconfort relatiu que em comportaria el fet que les restes trobades aquest hivern a la platja de la Pineda poguessin demostrar d'alguna manera que la desaparició d'Amadeu va ser un accident, encara que només fos per rebatre'n la teoria tan pràctica i, per tant, desesperançada, que sostenien a casa meva. No obstant això, la realitat sovint s'entossudeix a anar per on ella vol i, mentre estic escrivint això, ha sortit una altra notícia segons la qual la majoria de les restes trobades són d'animals, excepte un fèmur, que correspondria al d'una dona. Totes les elucubracions, doncs, s'escolen per l'aigüera, i Amadeu, quasi trenta anys després, segueix sense aparèixer. Al final hauré d'admetre que potser a casa meva tenien raó, i que l'home, de moment, s'hauria sortit amb la seva.




Comentaris

envia el comentari