L'ombra sobre la calçotada

Tot anava bé, el dia era radiant, cap cotxe no s'havia perdut pel tortuós camí que portava a aquella calçotada. Era la setena calçotada de la temporada, per tant podia dir que en aquella època jo gaudia d'un èxit social important. La cervesa i el vermut havien començat a córrer, i els acudits i les cançons acompanyaven els aperitius salats. Un company i jo vam arreplegar llenya de diferents mides i amb uns diaris vells vam encendre foc. Estàvem distrets en aquesta tasca quan sense esperar-ho un so inesperat ens va glaçar la sang. Tots els gossos que hi havia es van posar a bordar com a bojos, no sabíem que havia passat, ni si un desconegut se'ns havia acostat. Vam deduir que havia estat l'olor dels calçots que els havia enardit d'aquella manera, i quan es van començar a tallar les cabelleres i les cues dels calçots amb ganivets, els gossos van udolar i grunyir tant que se'ls va haver de lligar a un arbre perquè temíem que no mosseguessin als cuiners.


Aquest mal presagi no ens va fer canviar el pla previst, dissortadament. No ens havíem desplaçat fins a Nova Anglaterra per deixar una calçotada a mitges. Vam cremar a la flama tots els manats de calçots i en taules muntades sobre cavallets vam endrapar aquest tipus de ceba sucada amb salsa. Just quan estàvem obrint el darrer paquet uns núvols negres van tapar el sol, en qüestió de minuts el cel sencer es va enfosquir. El que havia estat un dia radiant ara era un llòbrec malestar a la intempèrie. L'amfitrió ens va convidar a entrar dintre el castell, ens va dir que sota les porxades del pati podríem coure la carn i estar a resguard del mal oratge. Just quan traspassàvem el fossat i entràvem per la portalada les primeres gotes s'escapaven del cel. Quan vam estar dins, el pont llevadís es va aixecar. Jo anava el darrer perquè m'havia entretingut observant uns obscens relleus que hi havia a l'inici de les voltes. Uns relleus que representaven figures humanes i vegetals en lluita.


Les graelles estaven col·locades sobre brases fumejants, però no hi havia cap llangonissa, ni costella, ni xistorra al damunt. Jo em vaig quedar enganxat a la paret del passadís d'entrada al pati. Unes roques desiguals em protegien, però em permetien veure el desassossec dels meus companys. El que ve a continuació encara em trastorna i em produeix fàstic. Els que semblaven unes columnes blanques recolzades a les parets del pati van començar a moure's lentament. De la part superior d'aquests troncs blanquinosos van sortir-ne uns grans tentacles filamentosos, les columnes caminaven sobre dotzenes de potes verdoses de forma rectangular.


Vaig córrer, vaig esmunyir-me per la portalada i vaig saltar al fossat. Tot em feia mal, però vaig córrer sense mirar enrere. No vaig girar-me tot i els crits esgarrifosos, no vaig girar-me quan el fum i l'olor de greix cremat em va entrar pels narius. No em giro, ara no em giro quan fan el recompte al Pere Mata, ni menjo res del menjador que s'assembli a una ceba o a una llonza de carn. Vigileu el que us mengeu, perquè potser us està vigilant.
 




Comentaris
Jordi
Molt bó.
0

envia el comentari