La permanència s'ha de guanyar (i no empatar)

Nova ensopegada del Nàstic. Nou empat dels grana al Nou Estadi, territori on deu dels dotze equips que han jugat, han marxat puntuant. El segon pitjor local de la categoria segueix fent créixer els arguments dels més pessimistes (que comencen a ser també realistes) per anar d'enterrament a finals de temporada. No hi ha manera. Els tarragonins han tornat a empatar davant l'afició i ho han tornat a fer contra un rival que lluitarà per no baixar. I, perdonareu la següent frase perquè sonarà molt dura però si no es guanyen als rivals directes, el Nàstic no es mereixerà la salvació.

 

Juan Merino repeteix discurs a la sala de premsa del Nou Estadi. Satisfet amb l'entrega de l'equip i lamentant la manca d'encert de cara a porteria. No li falta raó. El duel contra l'Alcorcón va suposar una millora d'imatge respecte al matx contra el Huesca. Ara bé, mitjançant les imatges no s'aconsegueixen els punts. Els arguments del tècnic, defensant que només s'ha perdut contra el líder, serien vàlids si la temporada hagués començat al gener. Però no, la temporada va començar a l'agost i quan el gadità va acceptar seure a la banqueta grana ho feia sent conscient que s'havia de sumar victòria rere victòria. I després de sis partits de Nàstic amb Merino, només s'ha guanyat un. Set punts en sis partits quan amb Vicente Moreno s'havien sumat sis dels darrers sis duels. Numèricament (que és el que compta) la millora és molt insuficient.

 

Les matemàtiques diuen que el Nàstic no passarà dels 43 punts a finals de campanya si es manté l'actual tònica i no comença a guanyar. Si l'equip no desperta a casa contra rivals directes com el Numancia, Córdoba, Almería, Mirandés o UCAM, creieu que hi ha arguments per pensar que es pot vèncer a Saragossa, Valladolid, Getafe o Cadis? Futbol és futbol, sí, però la loteria no toca cada diumenge. Per si fos poc, després de l'empat contra l'Alcorcón sembla haver-se estès a l'entorn grana un pessimisme generalitzat. I amb raó.

 

Els 5.043 espectadors presents dissabte a la Budallera confirmen la segona pitjor entrada de la temporada, tot i que la gran majoria van animar de valent quan l'equip assetjava el rival i, el més sorprenent de tot, no van xiular després del partit davant la manca de victòria. L'equip porta a la cua mitja lliga, a casa només s'han guanyat dos de dotze partits i l'equipàs que diuen la majoria d'entrenadors que hi ha a Tarragona no es veu enlloc. I, tot i així, la gent no protesta amb xiulets. Són símptomes d'apatia i desgana? Per sort, quan parles en petit comitè amb algun jugador de l'equip, aquests et transmeten una injecció de confiança en el fet que ho tiraran endavant. Si us plau, transformeu les paraules en fets o si no se les emportarà el vent.

 

Joan Alfons López, responsable d'EsportsdelCamp.cat




Comentaris

envia el comentari