La beina del mariscal Gras

Piiiiiiiiiiip! L'àrbitre xiula el final del partit. L'equip de la ciutat que porta el seu nom ha guanyat, per fi, un altre cop —des de la primera vegada ja en feia molts anys, massa— la final de la preuada copa d'Euràsia. Al mateix moment, uns milers de quilòmetres més avall, cap al sud, en un mas del terme d'Alves del Camp, un grup de joves salten joiosos i excitadíssims de les seves butaques, cara el televisor. Després d'abraçar-se i bramar tan fort com poden s'afanyen a pujar a les seves atrotinades quaranta-nous per a precipitar-se com més aviat millor, carretera enllà, cap a la plaça de la capital de la comarca, Suer, on se solen celebrar massivament les grans victòries —com dèiem, fins aquell moment bastant exigües— de l'equip majoritari.

 

Allí, a la plaça, els tenim fonent-se, ja, en el magma de cossos que forma aquella comunió inesperada, almenys fins fa unes hores, de cridaners seguidors del futbol. Al mig de la plaça, envoltat per la gentada, s'alça com un tòtem, orgullosa, l'estàtua eqüestre del mariscal Gras, fill il·lustre de la vila. Poc a poc, com si fossin els castellers de la ciutat, els Vailets de Suer, tot formant la pinya i el folre, aquella munió informe de carn comença a grimpar pel monument. A engolir-lo. Un d'ells, forçut i traçut com pocs, ha aconseguit, cofoi, arribar fins a dalt de tot i sobre el cavall, el cul a la cara del metàl·lic militar, ha col·locat la bandera del club, com un penó, a l'erecta espasa. Amb aquell caos imperant i aquella alegria desfermada i alcoholitzada fins a l'últim centilitre de la sang tot cristo, Déu i sa mare intenten emular la glòria fugissera d'aquell genet espontani enfilant-se als peus del cavall i més amunt encara, agafant-se per aquí, agafant-se per allà, fins que algú s'arrepenja amb més força del compte a la beina que la figura del mariscal té encastada vora la cuixa i aquesta cau entre la multitud de grimpaires, lliscant sense ser vista i espetegant sense ser escoltada, per la gernació i la cridòria, sobre el noble marbre de la plaça.

 

Com un bòlid, una quaranta-nou va camí d'Alves del Camp de retorn d'aquell massiu i esbojarrat aplec. La cavalquen dos joves que enarboren victoriosos un artefacte llargarut. La beina del mariscal Gras. En un tres i no res ja tornen a ser al mas, ara completament desert i a les fosques. Després d'abraçar-se i bramar tan fort com poden pel trofeu aconseguit, en una excitació encara més exacerbada que fa unes hores, brinden amb una xibeca de litro. De cop i volta, però, es ressenten com d'una fiblada interior. Una ombra de desassossec els comença a germinar en el més pregon de l'esperit. S'escagarrinen, vaja. «I si ens descobreixen? I si ens enxampen? I si...? I si...» S'afanyen a trucar a un amic de confiança que ràpidament es plantifica on són. Sí, l'han de tornar. La tornaran. I el més aviat possible. «Millor no ens posem en problemes». «Millor no emboliquem la troca». Ja s'han divertit prou. O potser no del tot... Aprofiten uns minuts, joves i orgullosos com són, per procedir amb tot un reguitzell de vexacions envers la militar eina i que més val no enumerar, però que enregistren, per guardar-ne un record, en una càmera digital (en aquells anys, anys de Nokias i d'Airtels, els telèfons mòbils només servien per fer trucades o jugar, en blanc i negre, o més ben dit, en un to verdós tirant a somort, a l'snake). Sense perdre ni un segon més, es disposen a retornar la beina. Per fer-ho tot més cerimonial i, que coi, perquè sí, ja que hi som, inscriuen, ratllant-les amb unes claus, les seves inicials en una de les puntes de la funda d'acer. La tornaran, a més, enrotllada amb la bandera de la ciutat, que tenen per allí i vés a saber en quina altra celebració havien aprofitar per pispar-la.

 

Ja els tenim de nou galopant sobre el seu palafrè motoritzat direcció a la capital. Un cop allí fan una ràpida i suficientment assajada trucada a la policia municipal: «sabem on és la beina perduda de l'estàtua del mariscal Gras. Es troba, embolcallada per una mena de teixit blanc —potser una bandera?— sota el bust que presideix la plaça de l'arquitecte Anton Patí», una altra glòria de la ciutat en realitat nascut en una masia d'una població veïna. Ells es retroben al mas i abans que ho hagin pogut pair tot ja comencen a lamentar-se: «almenys en podríem haver guardat un tros, gallines!». Un matí, bastants anys després, el sol s'alça majestàtic sobre la ciutat de Suer i en un moment, com guiat per una divinitat, un dels seus raigs, decidit i provident, cau sobre el monument al mariscal Gras. Les inicials gravades a la punta de la seva beina, invisibles a la vista habitualment, s'il·luminen i espurnegen. En un obrir i tancar d'ulls el raig és tapat per un núvol i les inicials tornen a desaparèixer, grises, com si res.

 




Comentaris

envia el comentari