Una comarca perfecta

Tenim la sort i la joia de viure en una comarca perfecta en tots els sentits. Qualsevol cosa que portem a terme pot assolir fàcilment els màxims nivells d’exactitud i perfecció. Pobre d’aquell fill de sa mare que gosi criticar públicament o per la boca petita alguna de les grans gestes que es porten a terme aquí a la comarca. Ell no tindrà la sort d’aconseguir cap d’aquests diplomes, reconeixements, premis que darrerament han començat a sorgir a la comarca. En serà una persona totalment aliena.

 

Vivim entre tants coixins, cotó fluix, Photoshop, estadístiques de pa sucat amb oli, estudis de quatre il·luminats i majories polítiques que ens costarà sortir d’aquest paradís a la Terra amb vistes al mar i a la muntanya. Només cal veure com s’han escollit alguns caps de llista dels partits que ens representen al consistori. Nosaltres critiquem públicament alguns resultats dels països de l’est o repúbliques «bananeres», però quan ens apareix algun líder polític rep el suport del 90% dels seus afiliats que són quatre gats en el fons —però bé, també sumen aquests percentatges i assoleixen aquestes majories a l’ombra de la unanimitat que ens demostren que alguna cosa no ens funciona—; però tot i això som perfectes.

 

Nosaltres som perfectes perquè som incapaços de reconèixer que hem tingut una mínima errada, una minsa sacsejada en aquest camí celestial. Nosaltres no ens podem equivocar i ningú ens pot treure la vena dels ulls perquè, encara que l’emperador vagi ben nu i el cos sense depilar, nosaltres el veiem vestit amb roba luxosa i grans ornaments.

 

Nosaltres som totalment feliços perquè els quatre gats que ens segueixen creuen que també comparteixen aquest estat de gràcia divina. Al 90% de persones que viuen alienes a aquest univers blau tant els fa el que s’emet des d’aquest paradís dels escollits. Poden publicar cada dia un diari, un programa de televisió amb extensos reportatges dels seus herois i mites, i ells els seguiran ignorant completament, perquè tanta excelsitud i miracles per uns pocs no és gaire assimilable per la gran majoria.

 

La resta seguirà vivint en el seu món, en les seves històries, continuarà publicant les seves gestes a través de les seves xarxes socials i la vida continua. Evidentment els prohoms de la perfecció tindran multitud de mitjans per comunicar-se amb la resta de mortals, però només els més afins els seguiran, la resta els considerarà com a spam —tret que en algun moment per algun racó aparegui algun fill o nét d’aquesta societat anònima i carregada d’imperfeccions. Llavors preguntaran a quin canal ho posen per la televisió i allí estaran quan marqui el guió.

 

Algun dia tindran la gosadia de fer realitat una cosa que crec que anomenen participació ciutadana. Llavors en aquests moments, quan sembla que has de buscar gent que formi part de diferents àmbits de la societat, trauran els seus amics i endavant a fer la foto ràpidament —no sigui cas que algú es cansi i no torni a la propera cita. Vivim en una comarca perfecta on molta gent del partit s’ha distribuït les tasques de l’administració durant molts anys. Uns com a polítics i altres com a tècnics municipals, encara que sempre hi hagut veus discordants davant d’alguns fets i decisions que ja no hi caben sota la moqueta.

 

Aquest estat suprem pot estar vigent durant quatre anys i llavors toca baixar de la tarima i fer el «numeret», i després tornar a pujar, sigui al poder o sigui a l’oposició, però fins ara tots s’han anat repartint el pastís. Tres vicepresidents al Consell Comarcal només pot respondre a aquesta política de comarca que estic exposant aquí. A aquest pacte entre els partits tradicionals per no deixar perdre aquesta tarima de promoció política comarcal.

 

Una comarca on cada poble es cou les seves castanyes per si les vol més crues o torrades deixant de banda el poble del veí. Fins que no tinguem més col·laboració dins la comarca en temes d’ensenyament, mitjans de comunicació i organització comarcal continuaré passant nous capítols i legislatura d’aquesta comarca tan bufona i tendra que va tenir la sort de veure néixer Pau Casals i també, per cert, els Lax’n’busto.




Comentaris

envia el comentari