'Timecode'

Ha guanyat el Gaudí, el Goya, el Festival de Cinema de Canes, el Premi Ciutat de Barcelona, és candidat a un Oscar i té l’alcalde ben cofoi. Pocs curtmetratges poden dir que han assolit els èxits de Timecode. El curt dirigit i escrit per Juanjo Jiménez ha esdevingut l’enveja del curtmetratgisme català i espanyol des que va començar el periple dels premis amb la Palma d’Or. Però, és tan bo com diuen? Produït per l’Escola de Cinema de Reus (ECIR), Timecode és un curt que ara mateix fa content a tothom i que basa el seu èxit en una excel·lent idea ben executada; un curt que, a més, té l’avantatge de compartir temàtica amb La La Land, responsable de la revifalla de l’interès pels musicals, cosa que potser el podria afavorir a Hollywood. Les comparacions amb la pel·lícula que assolarà als Oscars, però, s’acaben aquí. Mentre que La La Land homenatja i pretén imitar sense criteri els grans musicals clàssics, Timecode innova i fa comprensible l’artifici del gènere sense caure en un tradicionalisme rònec. El propòsit del curt és fer passar una bona estona explicant una història d’amor sublimada mitjançant el ball. No és gens pretensiós, no vol canviar el món: dura el que ha de durar, progressa i creix i acaba amb un ball que, com als bons musicals, s’expressa millor que cent línies de diàleg.

 

Molts curtmetratges volen ser una petita pel·lícula amb la qual el director intenta demostrar tot allò de què és capaç i acaben esdevenint una successió de focs artificials que enlluernen i no diuen res. Timecode, per la seva banda, entén el curt com a forma genuïna d’expressió. Per explicar aquesta història d’amor, Juanjo Jiménez aposta per dos actors desconeguts: Nicolás Ricchini i Laly Ayguadé, una mena d’Élodie Bouchez que dansa. Tots dos mantenen una relació epistolar com la d’El basar de les sorpreses d’Ernst Lubitsch —Nora Ephron en va fer un remake amb Meg Ryan i Tom Hanks— que canvia les cartes per gravacions de les càmeres de videovigilància d’un aparcament subterrani. Un bon muntatge i una coreografia moderna faran la resta. Timecode és una producció que no surt dels circuits típics de l’audiovisual català, un altre bon motiu per celebrar-ne els èxits i reconeixements. D’uns anys ençà, l’estètica de l’Escola Superior de Cinema de Catalunya (ESCAC) ho ha empastifat tot i molts dels curtmetratges catalans semblen tallats amb el mateix patró: produccions cares, perfecció tècnica, actors de renom i molta barcelonor. Ara, de risc, ben poc. Juan Antonio Bayona, la nineta dels ulls de la indústria, representa a la perfecció aquesta estètica ESCAC i la deriva del cinema espanyol: les seves pel·lícules tenen nivell tècnic envejable però no contenen ni un sol minut de cinema genuí. Timecode en té 15 i gairebé tots s’aprofiten.

 

Que el curt de Juanjo Jiménez, santí, sigui una producció de l’Escola de Cinema de Reus no ens hauria de fer sentir especialment orgullosos. Pocs són els que hi han tingut res a veure. Dani Villanueva, el productor i director de l’ECIR, fa anys que pica pedra, ha endegat un bon grapat de projectes i amb aquest ha fet fortuna i ha tingut sort: l’èxit només li pertany a ell i als seus col·laboradors. Quan Reus participi activament en la creació cultural, podrem sentir-nos-en partícips. Entretant, sempre és bo recordar que l’èxit no s’encomana amb dues tustades a l’espatlla. Que es projecti Timecode, que se’n facin molts passis, que el puguem veure a la televisió, als teatres i als cinemes que hem deixat morir.

 

Timecode es tanca amb una ocurrència sobrera, un acudit redundant que trenca l’encanteri aconseguit pel clímax coreogràfic amb què s’havia resolt tan bé la història d’amor. Saber com i quan ha d’acabar un curt sempre ha estat difícil.




Comentaris

envia el comentari