Mala fila

Doncs no té bon aspecte, no. Així de cop al bot fa la impressió que la capitalitat cultural de Reus 2017 aconseguirà fer entrar la ciutat en la nova era trumpiana de veritats ja no líquides sinó gasoses. Així com tots vam veure les fotos del National Mall de Washington clapejat i el flamant President del Món Lliure ens va dir que ho havia petat com ningú, la Inauguration dels actes reusencs corren el risc de patir la mateixa síndrome de la façana de paper pinotxo. Naturalment, espero equivocar-me. I a tal efecte l’organització disposa d’un any per demostrar que el festival de paraules ben sonants que es va viure dissabte al Teatre Fortuny es correspongui amb algun valor perdurable. A tenor del programa que s’ha fet públic, permeteu-me que ho dubti. Sabent de la sortida confusa de l’anterior coordinador, permeteu-me que ho dubti. Un cop constatat que la cosa ja ha arrencat i els pressupostos no estan definits, permeteu-me que ho dubti. I veient la presentació de dissabte, doncs sigueu indulgents amb la meva pobra persona larvària que ja passa prou dol amb les exèquies del cine Palace.

 

Per començar, va sortir Txe Arana recitant poemes, amb tota la càrrega tràgica que aquestes quatre paraules juntes representen. Txe Arana recitant poemes. Txe Arana, amb qui ens la pelàvem a la primera adolescència —i ja vaig a pels quaranta. Val a dir que s’esforça per resultar suggerent i fa unes inflexions de veu molt de cortina de programa de cultureta de TV3, s’agraeix la voluntat. I poemes d’Espriu i Vinyoli. De veritat que durant un moment em va semblar veure arnes de vuitanta quilos arrepapades a les butaques del Fortuny. Prou poesia nyonya (quina redundància), sisplau, que estem a l’època del trap. Però tot això és anecdòtic, l’important era que ens expliquessin de què va el sarau i què s’amaga darrere del Màgic d’Oz. Les dues autoritats municipals van complir l’expedient amb solvència fent discursos gens pesats i amb contingut tendent a zero, que és el que s’espera d’una ocasió especial com aquesta. A tot estirar, l’alcalde va confegir la típica llista de reusencs il·lustres inserint la quota femenina de Rosa (sense diminutiu) Mauri o Cèlia Artiga, coses dels signes dels temps.

 

També va sortir, d’entre el plèiade enlluernadora de factòtums, Xavier Tudela, que es veu que és el responsable de fer cada any d’una ciutat catalana (principatina) una capital cultural. Una pràctica que va posar al mateix nivell que les Exposicions Universals i el Jocs Olímpics. Ja en van catorze, des de 2004. Jo només pensava, amb aquesta progressió, quan li tocarà la capitalitat a La Mussara. Amb el ritme actual, abans del canvi de segle ho tindrem. També va dir que estava segur que tot sortiria de puta mare perquè havia vist com de bé s’havia preparat tot. Nostrossenyor l’escolti, senyor Tudela. Li aplaudeixo amb els pàmpols el xiringuito que s’ha muntat per molt que em resulti incomprensible des del meu concepte esbiaixat i terrorista de la Cultura. Servidor sempre amb l’emprenedoria i els TED Talks.

 

I també va aparèixer a l’escenari Santi Vila, fotut nordista, amb aquell aire guardiolesc de robar-nos les nóvies i d’humitejar baixos d’homes, dones i bèsties. I certifico que quan va dir que Reus era una ciutat ferida pel llamp del geni i la cultura vaig notar que les calces de randa que duia per l’ocasió em lliscaven cama avall. No way, de totes les autoritats em quedo amb l’aplom americà i presència imponent de Josep Poblet —quin polític més presentable, quin homenàs— que, contra els discursos de paraules boniques i tendents a la vacuïtat de la resta, va sortir amb dos pebrots a fer la llista de les entitats culturals on la Diputació de Tarragona posa quartos. Que són molts i amb una discrecionalitat envejable, en demostració palmària que la institució de les Diputacions Provincials és intocable per celtibèrica i trasnotxada que sembli. Per sobre del meu cadàver.

 

Tothom va citar Timecode, per cert. Cosa que em fa pensar que que bé, quin alleujament haver rebut just ara la nominació als Òscars, perquè de no ser així ja m’explicareu de què hauríem parlat que fes modern. I encabat un audiovisual (publireportatge) una mica amb lo de sempre i els de sempre (tret de Buenafuente). Gralles, el folclore, tots els petardos, els animalots de cartró que fan gràcia a les criatures i terror a la gent civilitzada, les coses de Gaudí, més gralles i una sèrie de cares amables (?) de la cultura: aquell xic que canta tan bé, el Francesc Cerro, guardià infranquejable de les essències shakesperianes del Fortuny, l’Amadeu Cabanilles, la Neus Bonet i la Montse Llussà que com que treballen a la ràdio ningú no els ha dit que podrien haver passat per la pelu, el Xavier Grasset que és un excel·lent periodista però de Vila-seca (i tot bon reusenc ha de mantenir prevencions respecte un vila-secà, que tradicionalment sempre han sigut, per a naltros, pagesos reviscolats de Mercedes al cobert). Ah, i el xaval de Timecode, que sembla sanot. Personalment només hi vaig trobar a faltar José “El Chatarra” de Sant Josep Obrer, fins a Timecode el reusenc de la cultura més universal. I algun moro representant el magma culturalment espès i dispers que supura de la Plaça Hèrcules cap al sud. Tot i que van dir que hi havia el cònsol del Marroc entre les autoritats de la llotja, en una maniobra de càsting que vaig trobar d’allò més encertada.

 

I ja està. Després em volien fer baixar al Mercadal a veure coses de circ i farandulers que parlaven amb aquelles cantarelles odioses de Comediants, però vaig haver d’anar a buscar algun bar obert, com a la cançó de Pau Riba. Amb el cor a la mà, espero que la cosa vagi bé perquè m’estimo la meva ciutat i el que representa. Hi ha prou elements valuosos per esperar-ho. I si no, sortint del teatre et donaven dues ampolletes de vermut Miró, que ja sabeu que em pirra. Fem bullir l’olla great again i gràcies per convidar-me, Reus. 




Comentaris

envia el comentari