El rei de la nit

Un dia, Aristodem Pedrola, els anys van decidir deixar de passar-te pel damunt, et van plantar. Ara et permeten engolir tant d’alcohol com vulguis; fent-te el mateix mal, ja no et fa tant d’efecte. A fora, el teu renault fuego t’esperarà com cada nit, i com cada nit, et portarà al teu pis del barri Juroca. Primer, però, el que toca: el dring dels glaçons, la jota, la be i la coca-cola. No saps quan va ser la primera vegada, com tampoc saps ara on comences la nit: una barra, uns tamborets, una llum i una cambrera... Què més fa falta? 

 

Totes et somriuen perquè totes et coneixen, perquè ets el rei de la nit, Pedrola, perquè si hi ha canalla a la barra, els ensenyes el teu cetme tatuat a l’avantbraç i els dius que la mili era el lloc on es feien els homes, que amb Franco tothom treballava i que les dones són la pitjor cosa del món, la pitjor cosa, mentre et deixen fumar de gorra i riuen fins que te’ls fas pesat, com a les cambreres que et diuen, «Pedrola a fer nones», quan se t’embarbussa massa la parla. La primera borratxera, els expliques, potser va ser al Carnaval, una tarda sortint de l’institut. Era regentat per aquella família amb nens i tot; les taules eren màquines de cosir, potser hi sonava Pink Floyd o Rick Wakeman; o potser va ser al Box? 

 

Per allí corrien la Pitty i l’Eva, sabatilles de tennis, que bones que estaven. El cavall se les va endur trotant, trotant com a molts altres; o podia haver estat al Madison, o al Churry o fins i tot al Zorro, quins caus... Hosti, mira, la Jeannine, aquella donota grossa que sempre anava de negre, tu la freqüentaves més al Bodegón: Pedrolito, Pedrolito... Et cantava. Si et venia a buscar estant tu assegut a la llotja, a la plaça del Prim, un diumenge al matí, fent el vermut, ressacós perdut, li deies de tot. També hauria pogut ser al Tinell, o al Focus, o en una discoteca o altra: Patty Smith i Triana, a la Lucky de la Riera Miró; la Georgia del Campanaret, on els soldats de la base aèria que hi feien la mili hi anaven a embrutar-se el cossos d’amor. O l’Sport, al Palau Bofarull, propietat dels Ploms; hi havia un bingo al pis de dalt. O la Metàl•lic, tres pisos amb diferents ambients; la Fàbrica, que al començament prometia molt i que Carles Santos va omplir tota de garrofes, una vegada; i el Dadà?, quantes vegades no t’hi van haver de treure Pedrola del Dadà! Fabuloses les festes el dia de Sant Esteve, aniversari del local, amb tots els que havien marxat a fer les Barcelones i que entraven a espolsar-se el refotut Nadal dels abrics, aquella festa on Galiardo i Mediavilla van omplir-ho tot de Makokis. Quins carnavals que s’hi celebraven! I Salou, és clar, quan encara es podia fer autoestop o anar de paquet rere una moto: Hilarios, el Abuelo, Zeppelin, Drac... 

 

Per acabar, com no, a la Flash o a la Cage, si tenies sort i et podien fer entrar de franc o mirar de lligar-se una estrangera a Snoopy’s, sense desmerèixer, tornant a Reus, els còctels del Keyboard a ritme de John Coltrane, categoria, o molt més tard, les tardes al Chamonix veient desfilar tot de nenes que ja llavors et quedaven lluny del teu cetme i el teu Franco, Pedrola. La moda dels pubs de poble: El Peu de l’Ànec a Montbrió, o el Bucèfal a Mont-roig, La Cova a Tarragona o el Cabaret de Cambrils; i els locals gais (tu en dius de maricons), el Tadzio, els propietaris del qual després obririen el llegendari Lions, on s’hi va poder veure desfilar des de l’Ángel Nieto al Javier Gurruchaga passant per Bibí Andersen. Hi va haver una època que hi  feien cap els Loco Mía després de les seves actuacions a Pacha i muntaven uns saraus impressionants molt entrada la nit que era quan tu apareixies perquè ja t’havien fet fora de tots els bars de la ciutat i ja no et feia res que un paio amb un vano i unes muscleres et digués que eres el rei de la nit, Pedrola, i que mai ningú no et destronaria. Ningú Pedrola, ningú.

 

(Aquest relat beu, mai millor dit, directament de dos articles apareguts a la Revista del Centre de Lectura de Reus. Número 69. Març del 2001)




Comentaris

envia el comentari