No sé si coneixeu la llegenda dels Dips, els gossos-vampir que sortien de nit pels voltants de Pratdip i que xuclaven la sang del bestiar que pasturava pels prats i els bancals propers al poble però també la dels homes de mala vida que, borratxos, voltaven pels carrers foscos i solitaris. La llegenda va inspirar al gran Joan Perucho per escriure la novel·la Les Històries Naturals, el protagonista de la qual, Antoni de Montpalau, anava a la recerca d’Onofre de Dip, cavaller del Rei en Jaume convertit en vampir i que és l’encarnació de les forces del mal. La novel·la, situada en l’època de les guerres carlines, és la nostra Dràcula. Tota terra necessita el seu mite per exorcitzar l’irracional i, entre d’altres, al Camp de Tarragona hi tenim la llegenda dels Dips. Una altra manera per exorcitzar l’irracional, el mal i el tedi són l’oci i l’esbarjo, la vida alegre i despresa.

 

Tot i que jo sóc força partidari de la rutina cal, de tant en tant, un recés que et posi en un pla de l’existència diferent, on la vida sigui més lleugera i airejada i et permeti, quan toqui, tornar a entomar la rutina des del que sembla, almenys durant els primers dies (bé, posem-hi les primeres hores), un punt d’inici net i estimulador. El Camp de Tarragona és un territori que s’ha especialitzat en trencar rutines i en fer oblidar els mals de cap dels turistes que ens visiten. Abans ajudàvem a la gent a desconnectar oferint-los les nostres platges a l’estiu, el nostre clima amable i suau de l’hivern i els nostres xiringuitos per aturar-s’hi tranquil·lament a fer una cervesa o una sangria i des d’on veure-hi passar la vida. Les coses han canviat. Avui en dia ens fa por aturar-nos. Anem tan accelerats, tot va tan ràpid al nostre voltant que la lentitud ha acabat angoixant-nos. Els detalls que se’t mostren amb la lentitud, l’autoconsciència i la possibilitat de rumiar sobre els propis pensaments ens fan por. La lentitud ha esdevingut un dip d’ulls vermells i ullals esmolats enmig de la nit. El que abans ens relaxava ara ens fa por. Coses.

 

Per paradoxal que sembli, les vacances ja no volen ser un fre a les presses del dia a dia sinó que volen ser un avançament a tota castanya i per la dreta a aquestes presses per convertir-se en un programa atapeït de visites i d’activitats boges i esfereïdores que et deixen baldat. A mesura que la societat s’ha accelerat i quan semblava que les vacances haurien de servir més que mai per alentir-se, veiem com passa exactament el contrari i fem del temps d’oci un temps estressant  ple de Shambalas, de Dragons Kahns, de Furius Bacos o de Ferraris Lands, i tot acompanyat de Campanilles venecians, imperis xinesos i Oests americans de cartró-pedra. Els que volen una activitat més natural i autèntica es llencen amb parapent des de La Mussara o baixen en BTT per recargolades pistes forestals on a cada tomb t’hi espera la noia del revolt. I així estem aquí, amb els ulls ben oberts a les noves tendències per no perdre pistonada, per poder oferir sempre allò que espera el turista, per poder fer del Camp de Tarragona una Arcàdia feliç on la gent s’oblida de la seva trista existència passant de l’acceleració del dia a dia a una acceleració superlativa que sembla quedar en un no res de tan ràpid que va. Però en fi, és el que hi ha i fem bé d’estar-hi amatents. Ens hi va el pa.

 

No oblidem, però, que les llegendes sempre ens expliquen coses i ens poden servir per entendre i prevenir-nos en aquests temps veloços, incerts i gasius. Als pobles de la Serra de Llaberia s’hi conta la llegenda dels Tresors Amagats. Diu que a les coves i boscos de la Serra, s’hi troben un munt de tresors enterrats. Homes rics i avars van amagar la seva fortuna als racons més encofurnats buscant un refugi segur pels seus sacs i cofres plens de monedes d’or i de plata. La Serra de Llaberia va amagar amb solvència aquests tresors però els propietaris van oblidar el lloc exacte on els havien enterrat, o van enfollir, o van morir sense desvetllar el seu secret. Es parla de tresors enterrats a la Mola de Colldejou, en marges de pedra seca, o a prop del castell de Pratdip. Es diu també que un home ric de Marçà va enterrar les seves riqueses sota una tapa amb una anella de plata que refulgia amb la lluna plena assenyalant l’indret secret; però amb el temps l’argent s’enfosquí i a hores d’ara el tresor continua ocult. Ves que no amunteguem riqueses que després no ens serveixin per a massa res. Ves que no vinguin els dips i, borratxos com anem, se’ns fotin la sang a glopades.




Comentaris

envia el comentari