Hi havia una persona, una dona verge i bruna, que fa bastants anys va tindre un fill en condicions molt complicades, segons expliquen els llibres. Es deia Maria i després de vagar a lloms d’un ase va acabar parint en un pessebre, amb l’ajuda d’escalf animal i la d’un home de fèrria fe. Tots coneixem la història, l’hem repetida amb més o menys fidelitat als infants, l’hem escoltada en nadales, l’hem vist representada en entaulats de flaire a pols i humitat. És probablement la més coneguda de les maternitats, sobre la que més s’ha enraonat i la més qüestionada. I mira que és difícil aconseguir aquest guardó quan la maternitat per definició va lligada a judicis aliens, que en contacte amb els propis desperten els dubtes més primaris. Però no ha sigut fins ara que he vist la història del naixement de Jesús amb uns altres ulls, de primípara, i puc entendre que el seu devia ser un puerperi ben fotut. Per començar, el part. Parir en un pessebre ha sigut sempre el meu més gran malson. No crec que cap dona ho incloga en el seu pla de part. En canvi, en el cas de Maria, l’opció de part no medicalitzat, sense anestèsia, era ben escaient.

 

En segon lloc, la lactància materna. Els pastors portaven bens a l’infant, mel, pa. Per què? Només he pogut trobar una nadala que fera referència a la lactància materna, font d’alimentació de l’adorat fill de Déu. Imagine el rubor de Maria cada vegada que havia de traure’s ara un pit ara l’altre entre la roba, i exposar-los a l’inclement fred i a les visites continuades de pastors, reis i altres curiosos que insistien a veure al Déu infant. Cada vegada que el xiquet es queixa, Maria se l’abraça i li ofereix la mamella, tèbia, vellutada. Jesús no se’n vol separar i en ésser allunyat de la carn de sa mare, la torna a reclamar. El forner de Betlem mansplaineja i diu «una altra vegada?». No sap que el pit no només nodreix la panxa, sinó l’esperit, i això que ell coneix les bondats de la molla de pa calent. Per altra banda, com devia viure na Maria la contínua processó de visitants quan, acabada de parir, adolorida i sensible, només tindria ganes de recollir-se amb el nounat i el pare putatiu entre els bovins bafs? Com devia passar el baby blues sense intimitat, sempre observada per gent a qui ni tan sols coneixia d’oïdes?

 

Ja ho veig, una i dues i més pastores que amb l’autoritat moral autoinflingida per haver parit amb anterioritat, prenen el Jesuset del bressol sense preguntar, ignorant la mirada reprovadora de Maria, i animades per l’omissió d’un Josep superat per la situació general. I el fill de Déu, com qualsevol nadó, per protegir-se d’aquella estressant escena dorm dorm i sembla estranyament tranquil. Però arriba la nit, les visites es retiren, i ell, alliberat del jou social, esclata en plor i ni Maria ni Josep, novells saben què li passa. Na Maria pensa a oferir-li el pit que el calmaria, però encara li ressona la veu al cap «Una altra vegada?» i se n’està, i els dos progenitors es passen la nit en vetla, patint perquè l’endemà l’espectacle es repetirà. Cada samarità que els ve a visitar porta algun regal. Regals que funcionen perfectament com a pretext per oferir també consells que no se’ls ha demanat. Si fas collit, mai te’l trauràs del llit. Deixa’l plorar, que fa pulmó. Jo al meu li donava farinetes als tres mesos i no passava res. Et pren el pèl, Maria. Ara què, a per la parelleta?

 

Na Maria, pacient, pensa si haurà valgut la pena el sacrifici de subrogar el seu ventre a l’Esperit Sant. Josep no escolta, atrapat pel dubte de la infidelitat de la Mare de Déu. Dies més tard, tres reis d’Orient vénen a veure l’infantó. Li porten presents: or, encens i mirra. Mirra. Maria i Josep es miren de reüll i saben què pensa l’altre: i això per què ho volem? Sí, la mirra va ser el primer pongo de la història, però això ho ometen els evangelis. Després d’una visita més llarga del que tots hagueren volgut -però clar, qui gosa convidar a marxar a tres reis-, els camells reprenen el seu lent caminar i tornen a un orient poc definit. Maria i Josep del pessebre estant observen com s’allunyen. Encara brillen les seues corones metàl·liques sota la lluna. Ja més tranquils sospiren junts. En adormir-se el nodrissó, conversen fluixet. «Tant de regal i tanta història i ací estem encara, en un portal runós. Veges si no mos podria haver ofert algú un lloc on dormir calentets, ni que fora un parell de dies». I així és com, obviat per les Santes Escriptures, es va donar el primer i últim cas en el que un smartbox haguera sigut un bon regal. No s’ha tornat a repetir mai més.




Comentaris

envia el comentari