Una ciutat en comú

Tanquem un any que no lluirà especialment en la història de Tarragona, si més no pel que fa a l'activitat municipal. Mentre les veïnes i els veïns malden com poden contra la crisi i tiren endavant els seus projectes de vida, oberts a l'esperança, l'Ajuntament segueix encaparrat en una mena de laberint dins del qual l'equip de govern no en sap veure la sortida. El 2016 ha estat l'any on s'ha configurat una majoria contra natura integrada pels socialistes, el Partit Popular i un senyor que diu que és d'Unió Democràtica, partit extint. Políticament aquesta aliança no significa res, però dóna als seus membres els catorze escons necessaris per manar al palau de la Plaça de la Font. I què en fan, d'aquesta majoria impostada? Bàsicament dues coses. Aprovar els pressupostos –justets- i insistir en la qüestió dels Jocs Mediterranis. Es veu que no n'hi ha hagut prou, amb el ridícul nacional i internacional que hem fet amb l'ajornament fins al 2018.

 

Els Jocs Mediterranis han esdevingut una tragèdia en ells mateixos i també una metàfora. El símbol de la manca de capacitat que tenen els governants de la ciutat per gestionar grans projectes i obra pública. Ja fa molt de temps que havíem advertit que els comptes no sortien, que les coses anaven malament, que seria més assenyat renunciar-hi, però l'actual majoria es va instal·lar en la negació. Segons ells tot anava bé, i estàvem a punt de fer uns grans jocs. Fins i tot ara, després de l'ajornament, no hi ha hagut cap autocrítica ni assumpció de responsabilitats. Tot continua funcionant perfectament i no ens hem de preocupar per res.

 

És una situació ja viscuda, moltes vegades, a Tarragona. La més recent en la remodelació del Mercat Central. Aquest projecte, tan desmesurat i faraònic com els mateixos jocs, es va originar fa tres mandats, quan Ballesteros governava amb Esquerra Republicana. D'aleshores ençà, els ajornaments que ha conegut han estat gairebé infinits. Últimament s'havia d'inaugurar a l'octubre. Després la data es va traslladar al gener i ara que gairebé ja hi som, al «primer trimestre del 2017». Vaja, com sempre. Perquè és trist comprovar que sempre ha estat així. Podem citar els mascarons de proa de l'era de l'alcalde Nadal, amb un Palau de Congressos que no hem arribat a saber mai quants diners va costar, i que ara està visiblement infrautilitzat. Per no parlar dels edificis buits, els més notables dels quals són el Banc d'Espanya i la Tabacalera. O l'escàndol absolut del pàrquing Jaume I.

 

Com que nosaltres també venim de lluny, en tots aquests casos vam advertir dels riscos o de la incongruència del que estava passant. No ens van fer cas i el temps ens ha donat dolorosament la raó. Haguéssim preferit equivocar-nos, pel bé de la ciutat, i encara ens hauria agradat més que Ballesteros, en arribar a l'alcaldia, hagués sabut capgirar aquest rumb nefast orientant la política municipal cap a objectius assolibles i moltíssim més propers a les necessitats dels ciutadans i les ciutadanes. No ha estat així. No ho ha sabut fer i ara tots en paguem les conseqüències.

 

Per això, de cara al futur hem de trobar una altra manera de fer política i d'administrar els béns que són de tothom. Ens cal una ciutat en comú, i per a fer-la possible tot un seguit de formacions, entitats i grups treballem en la constitució d'una nova col·lectivitat que sigui capaç de superar la frustració política, social, urbanística i de tota mena que ens han dut aquests anys. Estem oberts a tothom que hi vulgui col·laborar, perquè volem assolir la majoria per a la gent de Tarragona per emprendre, junts i juntes, un redreçament que vingui des de baix, que tingui en compte el món del treball, que sigui capaç de formular propostes de recuperació basades en una reindustrialització respectuosa amb el medi ambient, en un model econòmic que no tingui els casinos com a objectiu i horitzó. Una ciutat justa amb els homes i les dones, on les polítiques feministes ocupin un lloc central.

 

Tot això ho podem fer. En comú. I segur que ho farem. A les portes d'un nou any, l'escàs balanç del qual deixem enrere no ens pot fer oblidar l'enorme potencialitat que tenim per a canviar les coses, per treballar al servei de la ciutadania, perquè sigui la mateixa ciutadania qui indiqui el camí.




Comentaris

envia el comentari