Els més ben trobats

Les persones grans que tenim a casa nostra són les més ben trobades. Si fan algun tipus d’activitat adreçada a elles, la majoria de cops responen si la salut no els fa figa en el darrer moment. Només cal veure el caliu de molts esplais d’avis de la comarca. Allí, per uns preus assequibles, pots menjar, jugar al dòmino i veure un espectacle amb una miqueta de cuixa i tot. Aquesta és la generació que actualment s’ha sabut lligar millor l’oferta i la demanda a casa nostra. Les persones de més de 70 anys tenen una àmplia oferta cultura i festiva que acostumen a aprofitar, ja que està dissenyada a la seva mesura. Només ens cal anar els dijous al Centre Cívic l’Estació del Vendrell per veure la sala gran curulla d’avis i àvies que volen aprendre més coses de les que ja han pogut aprendre al llarg de la seva dilatada experiència amb l’Aula Universitària de la Gent Gran. En aquest cicle de conferències, amb algun àpat inclòs, hi pots aprendre des de les propietats culinàries del julivert fins a la vida amorosa dels óssos polars en la seva etapa de zel sense deixar de banda cap capítol històric com la vida i miracles de Serrallonga.

 

Dins la rutina, els esplais d’avis tenen on poder menjar esmorzar de plat i forquilla com mana la tradició. No aquests que es mengen la majoria amb paper d’alumini, que no tenen ni de bon tros el gust els que els nostres jubilats comparteixen al matí. Un dels elements més rebuscats de les prestatgeries dels bars són aquestes quatre gotes d’alegria que et converteix qualsevol fluix de moral amb una bona dosi per engegar el dia amb energia. Aquests avis, que molt gràcies a les noves tecnologies i a la medicina viuen el dia a dia com si fos el darrer ajudant a petits i grans a tirar endavant. Ells tenen una oferta ben adequada. Les sardanes, els balls de festa major, el rom cremat de les havaneres, els concerts de l’Orfeó parroquial. Ells tenen aquest apartat ben treballat per part de tota la societat. Clar, ens trobem que la resta de gent té una oferta fora de la seva sintonia.

 

Una de les coses curioses que passa al Vendrell és la música clàssica. Hi ha molts alumnes que estudien i toquen algun instrument musical, però després no els veus mai a cap concert dels que es fan a casa nostra. No tenen excusa ni en el preu, ni en les facilitats que se’ls posa amb un autobús inclòs, si no tenen carnet de conduir. Aquí hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar. O la gent estudia música com a imposició i en realitat no és la seva vocació o acaben tan cremats d’aquesta matèria que, enlloc d’anar a escoltar grans intèrprets, es queden a casa mirant un partit de tennis. Jo no ho entenc, la veritat. Al Vendrell, hi ha clubs de lectura i rutes guiades pel municipi que atrauen gent d’una determinada edat. Potser és hora que fem una penya de seguidors del «manga» i segurament tindríem molts més seguidors que els que poden tenir els Raimon i Vidales. Només és un tema d’actualitzar-nos i adaptar la nostra oferta a la demanda. Enlloc de tenir una escola d’art amb un minvat nombre d’alumnes potser que ens posem les piles i ensenyem els joves també a fer grafittis i tunejar elements del nostre entorn més proper com les fundes de mòbil. Aquí al Vendrell tenim la sort de tenir uns grans grafiters que no han tingut encara l’oportunitat que es mereixen, tot i que sembla que les coses comencen a canviar gràcies a uns pocs que han començat a veure les línies de la realitat d’una altra manera molt més innovadora.

 

El mercat del Vendrell ha patit molt de mal per les darreres grans superfícies que s’han aixecat al municipi. Potser si hi poséssim un escultura moderna i li donéssim un toc alternatiu la cosa podria canviar, evidentment ja no podria faltar el web de tots els botiguers i un servei de transport a domicili per aquelles persones que no poguessin fer la compra en persona en aquest recinte centenari. No hem d’esperar que algun il·luminat ens doni la resposta, la solució definitiva també la tenim. Només ens cal anar pensant i provant noves propostes fins trobar la que rutlli i ens ajudi a donar el ritme que l’espai demana. El temps passa. Ja ningú és truca: només s’envien Whatsapps i les paraules es van substituint per les emoticones. Nosaltres encara ens preguntem per què hi ha tanta gent al bingo de l’Esplai d’Avis dels divendres a la nit?




Comentaris

envia el comentari