L'esperit de Nadal

Quan arribes al magatzem, Manfred Sabater, estudiant de medicina a la Rovira i Virgili i Mestre en Lots de Nadal Saber per treure’t uns euros durant les festes, els llums estan oberts. Ho veus per sota la porta metàl·lica quan l'obres amb el comandament a distància. A dins, trobes l’estesa de caixes obertes que ahir no vau tenir temps de tancar. Són els lots que aniran destinats al Grup Sagessa i que vindran a buscar aquest mateix matí. 

 

Ramiro Rico, ex-bateria dels famosos Pastoreta Metal Death —que reuní les deixalles dels mítics Mother Moles or not— busca com un desesperat alguna cosa dins de cada caixa. «Manfri, Manfri, Manfri, m’has d’ijudar tiu; m’he fotú en un bon merdé», et diu tot suat, excitat, com boig. «Tu é un tiu legà no?» Tu li contestes que sí. Quedes mort quan et diu què li ha caigut dins d’una de les caixes. «Hu portave a la butxaque de la camise i amb les presse, m’hi deu haver caigú». Busqueu per entre les caixes, primer, no fos cas que no hagués caigut dins de cap lot. Després, amb cura, desfeu més de la meitat dels que ja estan fets. Com que els de Sagessa s’han despertat tard, enguany, els lots estan fets amb restes del magatzem: figuretes de massapà en comptes de torró i neules de capsa en comptes de les artesanes habituals. Busqueu i busqueu però no hi trobeu res. Rico et jura i perjura «po la memòria de mun pare, Manfri», que allò que ha perdut ha de ser dins d’un lot. «Etava embolicà amb un paperé». Però la recerca no dóna cap fruit.

 

En tot cas, no podeu continuar buscant. Els lots s’han de tancar perquè d’aquí no res, l’encarregada, la Ramos, amb qui saps que el Rico hi està enrotllat perquè més d’una nit t’han aviat dient que «ia tancarem lis iums nozatre, Manfri, ves, ves…», vindrà amb la furgoneta a carregar-los per ser repartits. Tanqueu els lots, doncs, i la Ramos, puntual, Ducados a la boca, exbaixista dels increïbles The House Màrtirs —abans havia passat pels esclatants Trips of Tolem— arriba amb la furgoneta, fa un acudit dolent que només riu Rico, carrega i se'n va. «É una leona o no é una leona, Manfri?» Quan el dia 25 de desembre Varínia Pujol obri el lot de Nadal que ha portat el seu nen, l’Ermeric Argilaga, treballador de Sagessa i que amb quaranta-dos anys encara viu a casa i vegi que amb el sobre per fer menjablanc que porta el lot, hi ha, embolicat amb un paper, una pols semblant a la de les postres i ho barregi tot plegat i porti el dolç a taula, tothom repetirà i tothom experimentarà una felicitat pletòrica, absoluta, total. Les cunyades es perdonaran les enveges. Els fills admiraran els pares. Les filles les mares. 

 

Als nens se'ls deixarà cremar les cortines i els sofàs i jugar a fer punteria amb bocins de torró d'Alacant contra els pallassos i les senyoretes amb umbrel·la, de Lladró. L'esperit de Nadal els haurà fet la família més feliç de l'univers, aquell any, sense el Rico, ni la Ramos, ni tu Manfred, saber-ho. A la clínica Fàbregas l’equip d’urgències donarà com a bona la teoria que en aquell estat d’excitació generalitzat, l’avi de la família morís de felicitat en veure’ls tots tant ben avinguts i contents. Ningú no farà cap autòpsia, senzillament perquè cap metge s’atreviria a certificar que, als vuitanta-vuit anys, algú pugui morir d’una sobredosis de cocaïna just el dia de Nadal.




Comentaris

envia el comentari