Ara ve Nadal

Ara que ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa li donarem un tall, podríem preguntar-nos qui era aquesta bona senyora. La Pepa deuria ser la tia d’una família rural que, per Nadal, matava l’aviram per fer el rostit. Com que l’economia domèstica apretava, el gall era substitut del capó o gall d’indi. L’absència de la menció de l’oncle ens fa pensar que, o bé era mort, o bé no va existir mai i que, per tant, la Pepa era una dona soltera i, tal com ens imaginem, d’edat avançada. La poesia, que altera la realitat per a embellir-la alexandrina i rítmicament, ometé el nobilíssim títol de «tieta» que la Pepa, en realitat, posseïa. Però entre els motius de no fer exhibició pública del grau de dignitat social hi havia, sens dubte, el de la humilitat.

 

La Pepa, la tieta, és l’arquetip d’aquella iaia soltera catalana, sempre arreglada, discretament presumida, clàssica en l’estètica i moderna en l’ètica, que ha donat distinció a moltes famílies catalanes. Aficionada a la lectura, el ganxet i els mots encreuats, no podia saltar-se cap programa d’en Josep Maria Bachs. La Pepa és una dona educada i dotada d’una cultura sòlida, aquella que es forja en les tranquil·les vesprades de la llar, acompanyada d’una tassa de te i un after eight administrat luteranament. La tieta s’ha fet a ella mateixa, partidària de guardar les formes, és mesurada, alegre i afectiva, amb un sentit del bé i del mal cristal·lí. De l’escudella i carn d’olla, en preferia el brou, l’api i la col; la carn i la botifarra les deixava per a algú altre. La tieta és l’arquetip d’una Catalunya: ella era la ben plantada, avui vella i moribunda.

 

En contraposició a la tieta, trobem el senyor Josep, aquell vell amic de la família que va romandre solter a major glòria del seu fetge i que va perdre els estalvis de l’avi en una timba de pòquer, en una taverna de cantonada. De l’escudella i carn d’olla, agafava la botifarra i el tall i n’obviava la resta. Més deixat en el vestir i en les formes que la tieta, s’erigia com a defensor d’una moralitat ètica i arcaïtzant, sobretot quan la primera copa de vi negre descendia per la gargamella. El to, com el color carmí de la seva pell, anava pujant exponencialment a les copes begudes fins a arribar a l’eufòria. Quan aquesta arribava, normalment iniciat el segon plat de l’àpat, la defensa dels temps passats sonaven com un tro que semblava que hagués de fer esclatar els vidres i cristalls de la sala; el senyor Josep, espurnejant per la boca, s’erigia com un don Quixot en plena lluita amb els gegants. Era, en aquell moment àlgid i de clímax que, el senyor Josep, com una fragata fugint de vaixells enemics, emprava tota l’artilleria haguda i per haver per a evitar qualsevol rèplica. I es feia un silenci breu, però profund.

 

Catalunya és, en part, tieta i, en altra, senyor Josep. Hi ha una Catalunya mesurada, de guardar les formes, de l’estalvi, preocupada per l’opinió aliena, clàssica en l’estètica i moderna, o procliu al canvi, en l’ètica. És la Catalunya de la llufa i de la dissimulació. L’altra és la de l’efusió sanguínia, la de l’expressivitat i la gestualitat, la que trenca amb les formalitats com a màxima expressió de les pròpies possibilitats. És la Catalunya del pet i del rot i el somriure ebri de satisfacció personal.




Comentaris

envia el comentari