Els Jocs dels campanars

Joan Sales a Incerta glòria ens parla d’una mòmia desenterrada que es troba en un convent saquejat pels anarquistes. Dreta, aguantada en una paret, té una ganyota com de murri. Talment els Jocs del Mediterrani, dels quals ja no se’n pot fer sang, estan apergaminats, buits, i amb un somriure burleta que ens recorda la nostra pròpia estupidesa. Sí, la nostra pròpia, perquè el fracàs absolut de Tarragona també és el fracàs de Reus, Valls, Cambrils, etc. Un fracàs que es suma a tots els altres que pengen del pecat original de les batalles de campanar. No ens sabem entendre, i així qualsevol ens fa sopes al cap. Sent la segona regió del país, només arribem a ser la primera riota.

 

Fins ara el debats territorials s’han encarat amb la mateixa seriositat que els partits de futbol de pati d’escola: «primer A, guanyarà» contra «primer B, ho fa molt bé». Aquesta ha estat la dialèctica, i el poble seguint la corrent, perquè vés a explicar-li al poble segons quines complicacions. I així ens ha anat.

 

Malgrat tot, per demografia i no per mèrits, aviat arribarà al plat de les cireres la generació que ja hem viscut d’una altra manera el territori. Gràcies a la dispersió de la URV molts hem estudiat en una ciutat veïna, i la mobilitat laboral, emocional o festiva ens ha empès a agafar el cotxe molt sovint per recórrer les matxucades carreteres del Camp. El canvi s’ha d’imposar, tot i que històricament sempre haguem triat les opcions errònies.

 

Uns Jocs del Mediterrani del Camp, una Capitalitat de la Cultura Catalana triangular Reus-Tarragona-Valls, una estació de l’AVE ben situada, un transport interurbà còmode, una mínima ordenació dels polígons industrials... Poden ser propostes que semblin absurdes en fred, per a alguns fins i tot urticants, però d’una vegada per totes ens cal una sola veu al territori. Si cal dins dels despatxos que arreglin les diferències com El Club de la Lluita, però que s’acabin ja les batalles de campanar, les polítiques locals de vol gallinaci, i les mòmies desenterrades que ens recorden les nostres pròpies misèries.  




Comentaris

envia el comentari