L'oreig entre les canyes

A França no hi han bars pròpiament dits, sinó cafès. I si, amb esperit aventurer us allunyeu dels centres històrics de les seves ciutats, farcits de turistes, i us endinseu en els barris més populars, no cal ni arribar a la verdadera perifèria, també us trobareu els carrers plens d'aquests cafès, que són moltes vegades veritables antres llardosos i obscurs on la gent encara hi fuma i els cambrers sempre estan malhumorats. Les cadires encoixinades d'escai vermellós i desgastat, els lavabos impenetrables i estretíssims. Tot plegat hi setanteja, en lenta decadència. Malgrat això, el preu d'uns pocs centilitres de l'estimulant beuratge que promet el nom de l'establiment no haurà baixat gaire, per no dir gens. També s'hi pot menjar alguna cosa, en aquests indrets: des de greixoses sopes de ceba a l'hivern o un assortiment de formatges (formatges de veritat, vull dir) fins a un tros de molleaux au chocolat coronat per una muntanya de créme chantilly. D'aquesta manera encara s'ha d'afluixar més la mosca i es pot berenar de manera ben simple al preu d'un menú complet en un dels nostres barsmanolo o d'un menú de tres plats, postres, cafè i unes gotes de licor d'herbes (servit deixant la botella sencera a taula) en un restaurant de poble on, comptat i debatut, encara hi podríem deixar una generosa propina.

 

Les cerveses són un altre món, també caríssim. Enllà dels Pirineus, tothom ho sap, se serveixen normalment en gots alts i voluminosos, protuberants. Contenen sempre un líquid espès i saborós, fornit, de ressonàncies nòrdiques. Tot i això, si "oh là là vous êtes espagnol!" els nadius no s'estaran de lloar-vos els hectolitres, pel cap baix, de la nostra aigua bruta embotellada —o directament pixum, depenent de la marca— que han engolit sense control i sorollosament en algun estiu que recorden, borrós i trepidant, molt suosos, per la costa est mediterrània.

 

Sembla que enllà en la nit dels temps es consumia el conegut fermentat de cereals xarrupant-lo —hhhfff-hhhfff— a través d'una canya per tal de filtrar-ne en la mesura del possible —hhhfff-brup-hhhfff— els múltiples grumolls, d'altra banda, propis d'una època, si més no als nostres ulls, poc desenvolupada i encara menys refinada.

 

He tingut la sort de viure uns mesos a Roma i que el meu xaletet de la Villa Medici tingués des d'un costat del jardí unes vistes privilegiades sobre tota la ciutat —el turó domina la Trinità dei Monti— i de l'altre donar a la Via Veneto. Aquest il·lustre carrer ara es troba en plena decadència i només hi sobreviuen els hotels de luxe i els vidres polsosos i les parets plenes de cartells d'espectacles passats de moda dels restaurants tancats i barrats des que tot allò de la dolce vita, la Via Veneto de la qual era un dels centres neuràlgics, passà també a millor vida. A la punta de dalt, tocant a la Porta Pinciana hi resta, gràcies al turisme d'ampla i replena cartera, el Harry's Bar. Si hom investiga una mica, trobarà fàcilment que el famós bar amb aquest nom és el de Venècia i que aquest homònim de Roma no en comparteix ni amos ni prestigi memorabílic més que en quatre fotos de celebrities italianes totalment obscures per a l'estranger i algun actor del tipus Stallone o Seagal (sent el Sylvester i l'Steven el cim «qualitatiu» d'aquest bestiari al qual em refereixo).

 

Una nit, amb un amic, hi vam entrar per curiositat. Després de traspassar la terrassa, sempre a vessar de turistes russos d'edat avançada, vam prendre lloc a l'interior en una taula amb bones vistes cap enfora. La carta obligava, silenciosa però acolorida, a fer allò tan vexatori de buscar el producte més barat i vam demanar-nos dos old fashioneds que ens van servir acompanyats d'un bol amb abundants patates xips i un altre de cacauets. Glopet cap aquí glopet cap allà i mentre un sòrdid grup de jazz edulcorat amenitzava la vetllada, de cop i volta, dos homenots van començar a esbatussar-se a grans crits i solemnes plantofades a la terrassa. Envoltats de tres o quatre cambrers, les hòsties i les empentes feien goig de veure. Pim, pam, pataplaf! Un gerro d'enormes proporcions caigué a terra, un estand amb la carta oberta de bat a bat aterrà sobre el cap d'un senyor anglès d'una taula propera. Plof! Més torretes tombades i etcètera, etcètera.

 

Hi havia, però, quelcom de diferent en els moviments d'aquells lluitadors nocturns en comparació a les nostres batusses de poble, molt més barroeres i salvatges. Hi havia una mena d'elegància, de calbot civilitzat. De dansa assajada, tot i l'aparença improvisada. Allí s'hi jugava quelcom de més alt. L'honor, potser. O això és el que aquella coreografia de plantofades inspirava. Al cap d'uns minuts els dos protagonistes, espontanis púgils, van calmar-se i es van asseure a taula de nou a xerrar, menjar i beure com si res. Els cambrers van recollir ràpidament i diligent, silenciosos i educats, el camp de batalla amb gran naturalitat i calma. També les copes, que havien estat les primeres a sucumbir pel terra, els van ser restituïdes amablement: "voldran que els serveixi el mateix, senyors? O alguna cosa més refrescant?... Prego. Al seu servei".




Comentaris

envia el comentari