Dos trens es creuen a Reus (I)

Entre els objectes estranyíssims —un revòlver de la revolució mexicana, una espasa d’acer toledà amb un santcristo a l’empunyadura— que formen part del llegat del meu avi, traspassat no fa gaire, hi havia un llibre que aquests darrers dies he fullejat amb xala i perplexitat ascendent. El volum en qüestió porta per títol Dos trenes se cruzan en Reus i el signa un tal Jose (sic) M.ª (resic) Fontana Tarrats. La contracoberta és una promesa esclatant; «¿La novela de Reus?: Un relato intimista que recrea y levanta un mundo ido, con cientos de personajes con sus nombres y apellidos auténticos». Per si això no fos prou llaminer, el meu avi hi va afegir un post-scriptum entusiasta. Al final del llibre, i sota l’epígraf «personajes que he conocido», es va dedicar —a boli Bic blau i amb redondilla— a fer un índex onomàstic de la gent que anava apareixent al llibre. Ara seria moment d’aclarir que el meu avi era un immigrant. La guerra civil el va foragitar de la Ribera d’Ebre i el va empènyer a la conquesta urbana de l’industriós mercat del Camp. La seva modalitat d’ascensor social era la voluntat de integrar-se en la senyorial menestralia reusenca, per molt estrany que pugui sonar això a les oïdes de la post-veritat. Però es veu que el ser de Reus tenia un prestigi. És de suposar que una dissecció de la fauna de l’asfalt de la postguerra li devia excitar els ressorts memorialístics i un cert orgull de pertinença. Poca punxa més en podrem treure. En una altra ocasió donarem noms i farem barrila d’aquesta llista homèrica d’herois locals de pa sucat amb oli, però avui em vull centrar en les primeres quaranta pàgines del llibre, que són amb molta probabilitat el més ridícul que s’ha escrit al Camp de Tarragona en tot el segle XX i, per tant, dignes de figurar en l’imaginari col·lectiu de la regió.

 

L’estil envescat, florit i decimonònic de les primeres frases de Fontana Tarrats promet i descol·loca. Hom espera, d’un llibre publicat l’any 79, en plena eufòria de la Transició, un llenguatge un pèl més fresc i no tant d’hipèrbaton de «novela ejemplar» o de sonet d’Espronceda. Però l’home no està per a modernors. Atenció, arrencada espectacular: «Este relato tiene, como todos, un territorio, lugar o teatro donde actúan los actores y acontece la representación. Es la gea, complemento de la etnia...» Primer paràgraf i ja em va caure un colló per cada camall; però la cosa millora: «Si rodáis el globo terráqueo, encontraréis una pequeña parcela, en forma de piel de toro, situada en el suroeste de Europa...» El país petit que han cantat tants artistes nostrats. «Coged ahora una lupa —hi corro— y buscad en el noreste de la «piel», la región que se denominó Tarraconense, Marca Hispánica, hoy Cataluña, donde con un poco de suerte, cerca de la costa, y antes del delta del Ebro, casi debajo de Tarragona, un ínfimo puntito dice Reus.» Gloriosa lectura del mapa, digna d’una crònica de futbol regional dels anys quaranta. Les pàgines següents estan dedicades a fer una mica d’història de Reus, on «zumba el telar y se retuerce el acero» i desenvolupa una teoria racial reusenca que barreja les mestralades, els jueus i el caràcter local «tan propio del cinquecento italiota (...) más adherente a Roma que a Cataluña, como república teocràtica y separada de todo el resto de España». Aquí ja ric obertament, recordem que parla de Reus. Però ep!: «Pero no le impide una lealtad a la Corona como símbolo genérico, y Reus sabe desoír las voces de subversión y bandería en los reinados de Pedro IV y Juan II, así como en el de Felipe IV, cuya guerra «dels Segadors» no halló adeptos entre los reusenses (lo siento, amigos de Entesa...) Huàs. Torno a recordar, Fontana publica això el 1979, just votada la Constitució Espanyola. Diu més tard: «Por una vez, el motor no es S.M. el Rey, sino el viento.» A poc a poc vaig fent una composició del personatge.

 

I com que ningú no espera la Constitució Espanyola i com que Fontana Tarrats parla d’ell mateix com a component d’una colla de «azules centuriones» que van restablir cert patrimoni a Poblet després de la guerra, no me’n puc estar més i el googlejo. Efectivament, el bon home és el que coneixem tradicionalment com a fatxa. I a més amb pedigrí: fundador de Falange, delegat provincial de les JONS, fundador de Destino des Burgos quan va haver de deixar la zona republicana perquè no li fessin la pell, joseantonià, franquista, monàrquic segons el moment de la història. Un home del règim, un home molt important. El que el jovent avui identificaria com a casta, però no de pixarrí. Entenc que un pròcer reusenc que va guanyar el Premio Nacional de Literatura Francisco Franco devia tenir molt de poder. I tot i així cap carrer ni biblioteca de la ciutat el recorda. Maleïda memòria històrica. Sort que veig que Joan Maria Thomàs, l’expert nacional en feixisme català, li va dedicar un llibre sencer.

 

Que llegiré un altre dia, perquè ara continuo absort amb Dos trenes se cruzan en Reus: «Sobreviene luego el bache pacifista de 1808 y Reus es víctima de los dos bandos y, acaso, pierde la posibilidad de encabezar una Provincia.» El tio és la polla, com podeu observar. Però on Fontana Tarrats aconsegueix el punt més àlgid de la seva expressió poètica és quan es proposa una descripció del rerepaís a través de les seves dones. Un festival de masclisme de tal calibre que desvirtua qualsevol postul·lat que afirmi que la dignitat de la dona no avança diacrònicamet. Un dels millors passatges, entre el tòpic pedant i el deliri, d’aquesta obertura: «Cataluña —España en síntesis—, como adelantada del mundo clásico greco-romano, espuma rosada y dorada del mar ilustre de la cultura, siente profundamente el culto a la mujer, y nuestras mujeres, deliciosamente femeninas, sabiamente hogareñas, supieron ser dignas de inspirar la vida toda de la región.» Però l’ínclit ajunta-lletres es pregunta per la «fémina tarraconense» i per què no n’hi ha d’il·lustres. «Quizá, probablemente, porque lo son todas y tantas, en el seno del hogar y en el trabajo diario, que podemos afirmar que no existe un hombre ilustre en los fastos tarraconenses que no revele antes, a su lado, detrás y dentro, la presencia bàsica, indisoluble y decisiva de la mujer, hija, madre, esposa o novia.» Llagrimeta, en sèrio. Fontana continua amb la barreja de geopolítica xunga i lloes cíniques a la dona campestre, a través d’ermites, masos i monestirs —solares ilustres que apenas hollaron las plantas de las mujeres vivientes, a pesar de las anécdotas excepcionales que también sé, pero me callo— fins a arribar a Salou, la "querida" de Reus que, «perdida la rusticidad y belleza juvenil que gozamos íntegramente, lo es hoy de todos, casi como puta vieja, y no nos ha quedado otro remedio que compartirla.»

 

«Vamos, y en una palabra, que para mí no existe mujer física y espiritualmente fea: machista que es uno... —crec que aquí intentava ser irònic— Y las feas, feas y feministas, como si no existieran. (...) El fatigado trovador recoge los bártulos y se retira, siempre en busca de la mano de mujer que le aguarda» però continuarà, perquè això no ho podem deixar així.




Comentaris
Dani
Quina forma de ridiculitzar un llibre. Sempre hi ha algo, si no es fatxa es una altra cosa... au va!
1

envia el comentari