El polític desdentat

El fet és que estava fent uns encàrrecs. No recordo quins eren. Els peus em feien mal. Estrenava sabates. Barates.

 

M'assec al primer banc de la primera plaça que em trobo. És sorprenentment còmode. Càlid com els rajos de sol que conforten la meva pell tan acostumada a la penombra.
Estic escoltant la ràdio. L'adrenalina del cicle de les notícies no m'ha abandonat mai, des de petit. Admiro als bons periodistes igual que als bons escriptors i menystinc els dolents quasi tant com els mals mestres.
La llum que s'esclafa sobre el meu rostre em fa tancar els ulls. I de sobte necessito silenci. Em trec els cascos i «l'ara» s'agafa un petit descans. No pateixis, estimat mòbil, que aviat et tornaré a acariciar. Segurament amb més ganes.

 

Em relaxo. M'estic adormint. No puc fer-ho! Tinc coses molt importants a fer. Tothom té coses importants a fer! I està bé que així sigui. Sols contribuint ens sentim partícips d'aquest «ara» que ens ha tocat viure.
El banc, de fusta pintada de marró fosc, és cada cop més improbablement còmode.
Em deixo anar. Sols seran cinc minuts. Sols cinc m...'Pam!'

 

Un cop sec i metàl·lic em treu del meu incipient i meravellós repòs.

- Hòstia, perdona!

 

Obro els ulls, sobresaltat. La plaça està buida, els bancs deserts. Em miro al meu agressor. No és calb, però ho sembla. Té mala pell, però les faccions de la seva cara son jovenívoles. El seu bigoti i els anys que fa que viu fora de el corrent principal, també anomenada Sistema, fa que em sigui molt difícil dir quina edat té. Quaranta? Cinquanta? Bruteja, però quan em dona la ma esperant una encaixada i jo, per pur instint responc al gest, me n'adono que el tacte de la seva pell és noble.
Em somriu. Li falten moltes dents. Però sembla que les tingui totes.
El ferro que m'ha colpejat és el manillar d'una bicicleta atrotinada. El motiu ha estat que aquell home no porta una bici. En porta dues. Camina i amb els seus dos braços mira de mantenir-les en equilibri amb més voluntat que traça.
Rebufo, molest.

 

- Hola, em dic Kike - Em diu.
Encara ens estem donant la mà.
- Puc seure un moment?
Abans que respongui deixa anar amb abandonament les bicicletes a terra. Encara somriu. S'asseu al meu costat i es fa una cigarreta. Em pregunta el nom.
- Em dic Miquel.

 

No és una cigarreta. És un porro gegant que es comença a fumar. Em sento atrapat en una situació absurda. Podria aixecar-me i marxar, però em sap greu ser rude. Després de tot, els dos tenim igual dret al mateix banc, encara que els altres estiguin buits. Fa un parell de pipades ràpides i la fortor del cànnabis m'envolta i m'incomoda. El Kike parla.

 

- Què en penses dels esclaus, Miquel?
- Quins esclaus?
- Nosaltres, Miquel. Els esclaus.
- Som rucs.
- No, home, no...
Responc amb tota la condescendència de la qual sóc capaç.
- Som esclaus perquè som rucs. Fes-me cas.
Dedueixo que el Kike és un d'aquells homes que sobreviuen gràcies a les certeses que ells mateixos s'han construït. No replico.
- Fins que la gent no es desperti no hi ha res a fer, Miquel.
- Kike, la gent es desperta cada dia.
- Ja m'entens, Miquel.
- Kike, això seria una conversa llarga.
Fuma amb delit mentre em mira de convèncer de no sé massa ben bé què. La fortor de grifa cada cop és més forta.
- Jo no tinc pressa.
- Doncs jo una mica.
- Fas cara d'«indepe».
Em diu amb to burleta.
- Tu també - Li etzibo irritat per la seva presumpció.
- És que ho sóc.
- Perquè, Kike?
- Per recuperar la part del significat de les paraules que hem perdut.
Em sembla una bona resposta. Li demano si la puc fer servir. M'ha convençut. Llença el que li queda de porro a terra i mentre el trepitja es disposa a recollir les bicis del terra i a continuar el seu camí.
- Perquè portes dues bicis, Kike?
- En tenia una, però n'he trobat una altra molt barata. Ara en tinc dues.
- I perquè en vols dues?
- Quan veig una oportunitat, l'aprofito. Adéu, Miquel!
- Adéu, Kike!

 

Adéu, Kike. L'home de les oportunitats. Un polític desdentat.




Comentaris
Ester
Que ens vols fer arrivar amb aquest escrit??¿¿
0

envia el comentari