Un pressupost que hipoteca el futur

He votat que no als pressupostos municipals per al 2017. Per començar, perquè els comptes no prioritzen atendre la situació d'emergència social i les necessitats reals de la ciutadania, i per acabar, perquè no me'ls crec. No me'ls crec perquè el pressupost d'ingressos em sembla virtual. I si partim d'uns ingressos que demanen un acte de fe, tot el pressupost és un brindis al sol. D'entrada, el debat de pressupostos neix coix, perquè congelant les ordenances fiscals ens van privar de parlar dels ingressos, i tot i que la capacitat dels ajuntaments per decidir sobre els seus ingressos és molt minsa i és imprescindible reclamar un altre model de finançament per als municipis, hi ha un petit marge, i se n'ha de parlar.


Hem de poder parlar de l'IBI, de les taxes, de quina manera fem que els tributs locals puguin gravar més als que més tenen i afavorir als que no tenen recursos, d'introduir criteris de tarifació social. Tota aquesta discussió no l'hem pogut tenir. I ara ens trobem amb un pressupost d'ingressos que preveu un augment que no està ni molt menys assegurat. Un increment de l'IBI del 3% com a conseqüència de l'actualització dels coeficients dels valors cadastrals (hauria estat interessant que parléssim d'aquest augment, a qui afecta i què implica, abans que ens el trobem als rebuts!), però a més, si els Pressupostos Generals de l'Estat no s'aproven i entrem en un escenari de pressupostos prorrogats (i convindran amb mi que és una possibilitat real), no tindrem els ingressos previstos i s'haurà de retallar despeses. També es preveuen uns ingressos per les concessions de les parades del Mercat Central que estan condicionats a l'anul·lació de les liquidacions de les del 2016, i ingressos provinents d'aportacions d'altres administracions que ja veurem si arriben o no.


Els comptes municipals preveuen també uns ingressos per venda de patrimoni (un solar al passeig de les Palmeres, un immoble al carrer Josep Floresví i una finca a les Gavarres) que permeten quadrar els comptes, però fins ara els ingressos previstos per venda de patrimoni han acabat en zero, i per tant totes les depeses vinculades han acabat també amb no res, i és probablement el que acabarà passant el 2017. Si mirem les inversions previstes a l'apartat de despeses, veiem per on van les prioritats —les que marquen la política municipal i que justifiquen també el pacte de govern entre PSC, PP i un senyor, el regidor d'Unió que es va presentar en les llistes de CiU— perquè les úniques partides que no estan vinculades a la venda de patrimoni són les càrregues urbanístiques del PP10 (el pla parcial de l'IKEA) i les obres del Mercat Central: un desenvolupament urbanístic fet a mida d'una empresa i lligat (si més no per raons de veïnatge) a l'anella del projecte estrella dels Jocs del 2017, o 18 o vés a saber quan, i el cost d'una obra faraònica sobredimensionada que van tirar endavant irresponsablement en l'època que es pensaven que érem rics i hem de pagar entre tots ara que sabem que som pobres i, a més, estem insuportablement endeutats.


La resta d'inversions, les actuacions urbanístiques als barris, el condicionament de les escoles, les intervencions en patrimoni, totes, són virtuals, són un brindis al sol. Podríem queixar-nos que la partida per a l'adquisició d'habitatge social, que vam reclamar perquè és imprescindible per atendre la situació d'emergència habitacional, és insuficient perquè només hi ha 100.000 euros pressupostats... però és que n'hi podria haver el doble o cinc vegades més, tant se val, el paper tot ho aguanta, són virtuals. Pel que fa a la despesa corrent, podríem valorar positivament l'increment (insuficient) en polítiques socials, en educació, en ocupació... però les prioritats són les que són, les prioritats són els Jocs i acabar el Mercat. Per a resta queden les escorrialles, o potser ni això. Perquè si al final els ingressos no són els previstos, hauran de retallar, en tot excepte en les seves prioritats... i en el pagament del deute.


Aquesta és la trista realitat: una herència desgraciada de projectes faraònics i fallits de quan ens pensàvem que nedàvem en l'abundància que estem pagant ara, que ens ofeguen els deutes, i que ens impedeix atendre les necessitats reals i urgents dels ciutadans de Tarragona. El deute viu de l'Ajuntament és de 192 M. Tenim una ràtio d'endeutament del 116, 78%, no podem demanar crèdits, no podem endeutar-nos més. Però el més trist és que no hem après, no hem sabut canviar les prioritats, continuem esclaus d'una manera de fer que ens ha portat a tenir un Ajuntament incapaç de donar resposta quan és més necessari que mai que el centre de les polítiques municipals sigui la situació d'emergència social que viuen molts dels nostres ciutadans i ciutadanes, combatre l'exclusió, la manca d'habitatge, la pobresa energètica, la pobresa infantil, les desigualtats, la falta de perspectives, i posar les bases d'un model econòmic per a la ciutat i per al territori que permeti que els nostres joves puguin construir aquí el seu futur.


Perquè, sincerament, el més trist d'aquest pressupost no és que sigui la prova que han renunciat a canviar les prioritats, que no han après res... el més trist és que no volen aprendre i ens estan hipotecant el futur, perquè a partir d'aquest pressupost el de l'any vinent només pot ser igual o pitjor.




Comentaris

envia el comentari