La martingala

D'un temps ençà, sembla que la principal prioritat del país en matèria cultural és el cas Sixena. Unes pintures murals que des del segle XII decoraven la sala capitular del monestir de Santa Maria d'aquesta població d'Osca i que avui en dia es guarden molt curosament al MNAC, després que un incendi durant la guerra dita civil les malmetés terriblement i la Generalitat les portés a Barcelona per tal de ser restaurades. Ara, però, una sentència judicial diu que aquestes pintures pertanyen de manera legítima a l'orde de Sant Joan de Jerusalem, els propietaris del monestir, que aquestes foren portades a Catalunya sense cap garantia jurídica (tot hi que es va pagar per elles) i que cal que tornin a l'Aragó tot defensant, i així completar la carambola, la integritat del patrimoni històric i cultural de la regió.

 

Tant el conseller Santi Vila, com el director del museu, Pepe Serra, com molts d'altres directors i responsables de museus (fins hi tot el director del Museo del Prado, eliminant així tota possibilitat d'operació amb tuf nacionalista; almenys des de la nostra part, clar), així com nombrosos experts i, al cap i al fi, tota quanta persona amb dos dits de front i una mica de coneixement s'oposen, com és natural, al trasllat de les pintures. Sobretot pel risc evident al qual es veurien exposades. I això, és públic i notori, ha portat a un estira-i-arronsa constant que va in crescendo i que podem gaudir un dia sí i l'altre també a través dels més diversos mitjans de comunicació, siguin els tradicionals o siguin els digitals, amb grans escarafalls i calculats postureigs dels seus protagonistes, tot brandant legitimitats i llançant amenaces de querelles i inhabilitacions (ara que estan tan de moda). Doncs bé, com que d'aquest tema en concret —la conservació del patrimoni medieval— no en sé ni un borrall —no us enganyaré pas— i com que sembla clar —com ja he dit— que a tothom li sembla —tant el trasllat com el conseqüent i evident perill— una solemne aberració, vull intentar centrar el focus en un altre cantó de la qüestió. Sobretot perquè al final de tot plegat, ja ho veureu, ens acabaran prenent el pèl i els quartos—com sempre, vaja— i més ens val no capficar-nos-hi massa.

 

A tot això, patim-patam-patum, el passat dia 28 de novembre el compositor nascut a Riudoms Joan Guinjoan va fer vuitanta-quatre anys. Cal parlar aquí d'un personatge clau en el nostre món cultural més o menys recent que ha fet gairebé i sempre molt bé tots els papers de l'auca, a més de compositor (la seva faceta principal, més coneguda i reconeguda): des de pianista solista dins a tocar en un parisenc music hall, d'organitzador de cicles i concerts com a tenaç divulgador de la nova música (ja fos amb el seu Diabulus in musica o amb molts d'altres grups i des de diverses institucions) fins a pedagog incansable (en tots els nivells possibles d'educació) i una llarga corrua d'etcèteres. Pel que fa a distincions i reconeixements ha rebut des dels Premis Nacionals fins a la Creu de Sant Jordi (repartint-la a carretades i a tort i a dret per tal, així, de devaluar-la any rere any, però això és un altre tema) i és també, a l'ensems, Chevalier i Officier des Arts et des Lettres de la república dels veïns de dalt. Per a la seva vida, interessantíssima i apassionant, tot hi que des de més a ras de terra i parlant d'allò més quotidià, cal que llegiu el deliciós llibre Guinjoan, íntim publicat pel Centre d'Estudis Riudomencs Arnau de Palomar. A més de tot això el mestre segueix feliçment escrivint dia rere dia tot sobreposant-se al torracollons pas del temps i el desgast d'una vida tan plena.

 

Justament fa uns dies, el 26 d'octubre, va estrenar una obra de grans dimensions i molta força al Palau de la Música Catalana en ocasió del concert que hi oferí l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu sota la batuta de Josep Pons. No ve gens al cas, però és interessant constatar que sempre que una orquestra d'òpera, avesada a tocar una vegada i una altra a les palpentes des de l'obligat anonimat del fossat del teatre, pot pujar dalt d'un escenari la cosa creix com l'escuma per a gaudi del públic.

 

Fiat lux, així mateix es diu la nova obra del mestre de Riudoms que s'hi va poder sentir per primera vegada, és una obra escrita d'un sol traç, sense pauses, d'uns vint minuts de duració i que troba l'espurna en uns versos d'Antoni Clapés al voltant de la llum i el pas d'aquesta pels dies i les vides. Podríem dir que aquesta peça lumínica és el colofó d'un cicle dedicat a diversos aspectes de la ciència, món al qual Guinjoan —que es defineix a si mateix com a un compositor cartesià (si bé del tot mediterrani i el que això comporta)— ha visitat freqüentment per donar-ne el seu punt de vista artístic. Completen aquest tríptic hipotètic: Verbum (genoma in musica) per a piano i la tercera simfonia, dita Sincrotró-Alba i inspirada en l'accelerador de partícules que tenim a Cerdanyola del Vallès. El concert fou un èxit, també s'hi va tocar Wagner, tan estimat a les nostres contrades, i el mateix compositor, en Joan, no en Richard, va poder assistir-hi emocionat per rebre de bell nou l'escalf del públic. Un públic que l'ha situat molt merescudament com a primer i principal compositor entre els de la seva generació a tot l'Estat.

 

Però, ai las, no tot són flors i violes. No vull caure en la morbositat però crec que si rellegiu bé i entre línies el que us vinc de comentar podreu deduir sense problema el que hi vull insinuar: un bon compositor amb una obra valuosíssima d'un país que no ho posa fàcil als seus artistes amb ja vuitanta-quatre anys a la motxilla que estrena encara una nova peça, i una d'important. Cap, absolutament cap, representant públic es va dignar a assistir a aquest concert. Ni presidents, ni alcaldes, ni comissaris, ni regidors, ni res de res. Res. Ni tampoc hi era (repic de tambors: prrrrrrrrrr) el conseller Vila (espetec de platerets: pataxamp!), tot reafirmant una vegada més que la música (a no ser que sigui un espectacle glamurós o s'hi pugui xiular sense esforç una melodia acompanyada de quatre acords de guitarreta) es troba en una posició més avall del zero —congelada en la seva totalitat, com perduda al mig de Sibèria o flotant dalt d'un d'aquells immensos icebergs antàrtics— en l'escala de prioritats dels nostres administradors i representants públics.

 

No és que cregui que la política hagi de regir i remenar les cireres de la cultura, ans el contrari (sobretot havent constatat com se les gasten). Si no que hom arriba fàcilment a la conclusió que aquesta gent com més lluny millor. Que no s'hi posin massa, vaja. Que no potinegin. Ja massa febles, delicats i carregats de punyetes són de per si els "gerros" de la cultura. Però si tenen alguna funció que la facin. Que administrin el que hagin d'administrar ni que sigui perquè així ho mana la nostra organització com a societat. I ja que sempre que vulguin gaudiran de seients ben posicionats i invitacions a 'tutti pleni', com a mínim, dic, que tinguin la decència de ser un exemple de respecte i de dignitat. Demano massa, ja me n'adono, ja... Estan disposats a lluitar amb dents i ungles, a cop de garrot si cal, perquè no s'esquerdi ni caigui el més ínfim fragment d'unes pintures però sembla que no ho estan per ni tan sols asseure's una estona al Palau de la Música a escoltar un concert. Prefereixen, quin espectacle tan patètic i sinistre, veure des de les seves cadires d'oficina d'alçada regulable com s'esquerda i s'escarxofa, esmicolant-se i escampant-se pel terra del despatx i arreu, el nostre patrimoni musical.




Comentaris
Cesc
fins i tot, tot i que, al cap i a la fi
0
Magrané
Té tota la raó, Cesc. Només puc dir allo de "les presses no són bones conselleres", sense ser excusa. Molt agraït per la seva lectura.
0

envia el comentari