Miralls del Camp

Fa més de deu anys vaig arribar de Ponent i em vaig instal·lar a Tarragona. Va ser tot un canvi, no cal dir-ho. Tot i que està a un cop de roc, la de Lleida és una zona remota. Les boires de l’hivern i el clima saharià de l’estiu allunyen més que el trajecte d’una hora en cotxe que hi ha entre Tarragona i aquella terra que els mateixos besavis lleidatans, uns cracks del naming, anomenaven el Clot del Dimoni; ho haurien de recuperar per fer-ne promoció turística. Hi ha molt nínxol de mercat turístic avui en dia, també el «gore». En fi, dos móns. Normalment, els ponentins els coneixen tots dos. S’escapen sovint d’aquella terra inclement per baixar a buscar el sol quan porten setmanes engolits per la boira o vénen a remullar-se a les aigües del Mediterrani quan el forn lleidatà va a tot drap. El camí invers, però, no es fa. Quin tarragoní voldria anar a aquell terrer dur i inhòspit? S’ha de ser lleidatà o un pèl masoquista per tenir-hi tirada. Jo en tinc de tirada. De fet en tinc tanta que dedueixo que, a més a més de ser lleidatà, també em va la marxa.

 

Però ara casa meva és Tarragona, més que res perquè hi ha nascut la canalla i perquè hi treballo i ja se sap que, com més o menys va dir el jaio que glossà l’altre dia el Bonet aquí al Signatures, és de Tarragona tot aquell que viu i treballa a Tarragona. A més a més, hem deixat la casa de lloguer on estàvem, cosa que sempre et manté en una situació de provisionalitat, i ens hem comprat un pis, cosa que, a part de fer-me conscient que el banc em té fermament agafat per les gònades, em converteix, suposo, en un tarragoní amb totes les de la llei. En fi, càrrega que plau, no pesa (gaire). El cas és que tenim casa nova i la veritat és que m’hi estic força a gust. Una de les coses que més m’agrada de la meva nova llar és que des de la sala d’estar, des del dormitori i des de la terrassa, veig la Catedral de Tarragona i la Mussara. Sí senyor! Tinc aquests dos puntals espirituals del Camp permanentment dins del meu camp de visió. Fan molta companyia i a més a més trobo que entre tots dos defineixen força bé el caràcter de la terra que em va acollir fa més d’una dècada.

 

La catedral i la seva elegant silueta senyoregen la ciutat expandint l’atmosfera de capitalitat —ja em perdonareu els de Reus— que li donen uns quants segles de més o menys poder. Bastida sobre el que sembla que va ser el primer temple que hi hagué dedicat a Cèsar August fora de Roma, i encimbellada al capdamunt de la ciutat, es barreja amb altres edificis d’època romana, medieval i moderna, unint, tots plegats, cultura clàssica, cristianisme i il·lustració. Llum i mediterraneïtat. Teocentrisme i antropocentrisme, dues cares de la mateixa moneda. Si la catedral senyoreja la ciutat, just a l’altra banda, força més lluny, la Mussara senyoreja tot el Camp de Tarragona i retalla l’horitzó a ponent. La Mussara és lloc de forces ocultes i misterioses. Més que d’espiritualitat es podria parlar de dimensions ignotes, d’energies tel·lúriques, de potències enigmàtiques que habiten al centre de la terra. Dels seus cingles es diria que en surt aquell llamp de la gent del Camp. Val la pena pujar-hi de tant en tant. Si s’hi puja un dia d’hivern, quan cau el sol, molt millor. El lloc solitari, fred i ventat emet, certament, una força estranya que et deixa corprès i, almenys en el meu cas, s’hi barreja una potent sensació de comunió amb la terra i unes vives ganes de fotre el camp d’allà cames ajudeu-me. No en va, se n’expliquen històries d’aparicions d’esperits i d’espectres semitransparents i històries d’estranyes desaparicions de senyors que plegaven bolets, per exemple. No està de més aprofitar aquest racó que se’m cedeix al Signatures per demanar als esperits de La Mussara que amb les desaparicions dels boletaries facin una mica més de via perquè tots ja no hi caben.

 

L’Àngel Guimerà diria que la terra baixa, on hi tenim la catedral, representa el materialisme i la societat explotadora i potser tindria raó, però què coi, també és civilització i progrés i llum. De la terra alta, de la Mussara, en diria que és la puresa i la bondat de la natura però, no fotem, també és aquella solitud freda i estranya i aquells esperits misteriosos de la mareta terra que mai no saps si t’abracen o t’escanyen. En fi, que l’Àngel Guimerà descansi en pau mentre jo celebro aquesta presència constant de la catedral de Tarragona i la Mussara, miralls del Camp, en els racons més íntims de casa meva. Celebro que cada dia m’expliquin, ni que sigui una mica, a quin racó de món he anat a petar i en el què, si res no canvia, estiraré la pota. I també celebro que més enllà dels cingles blaus de la Mussara, sempre em quedarà Ponent. Per si de cas.




Comentaris

envia el comentari