Els jaios

L’altre dia vaig veure baixar Jordi Pujol d’un Citroën atrotinat i em vaig entristir. Primer em vaig pensar que era pel cotxe; que poc que diu de la nació tenir un expresident voltant pel país sense la reglamentària limusina amb banderetes diplomàtiques. Si Gaddafi en tenia una per moure’s pel desert, no és assumible que Montilla no en tingui una per baixar a l’Alcampo de Cornellà. La pàtria es comença a construir amb patriotisme. I els punts justos i britànics d’abnegació i d’intel·ligència que aquí se sotmeten per sistema al pimpampum de l’hora del tallat. En'cabat també em va molestar que el Citroën del President s’hagués de parar en doble fila davant del Palau de la Diputació de Tarragona. Cap dispositiu policial, cap èpica. Per no haver-hi, no hi va haver ni cap insult ni menció al seu honor. Som una nació covarda per no gosar ni saber balancejar amb mesura els mèrits i les faltes dels nostres prohoms. Però encara ho som més per, un cop sentenciada la patum, no tenir els collons de dir-li el nom del porc a la cara. Aquesta indiferència, aquesta indeferència, és el que condemnarà el país a un passar agradable, gris i espanyolíssim.

 

Més tard el vaig escoltar amb atenció curiosa. Un cop atès l’homenatge que la Diputació feia al traspassat Albert Manent, homenot de la seva corda i català senyor d’aquells d’abans, de poc porró i molta xiruca, el president va dedicar una estona al jovent que encara tenim esma d’escoltar-lo sense pinça al nas. Impressiona encara com s’esllavissa un gavadal descomunal d’informació quan algú li sap fer alguna pregunta que li engegui el disc dur. De nosaltres, els campestres, té molt clar i ho repeteix del dret i del revés que la nostra prosperitat esclatant no seria tal sense els transvasaments dels 80. L’aigua, l’aigua, va dient, d’una manera tan mistèrica que fa pensar que vacil·la entre el record i la profecia. D’ell mateix, que és el seu tema preferit, com ha de ser en tota persona que mostri orgull de la seva acció vital, en parla com si ja estigués mort. Separa els primers 84 anys de la seva vida i aquests dos darrers, els del linxament mediàtic o, com en diu ell assimilant-se en un gir comicobíblic a Jonàs, del seu sacrifici en pro dels seus (sense acabar d’aclarir si els seus són compatriotes o companys de partit, però això és el de menys). En aquests dos anys de presumpta vergonya seva i segura vergonya nostra, s’ha fet vell. I no ho porta bé. Tampoc hi ajuda que no sabem deixar als vells fer de vells.

 

El vells també són persones. Sembla obvi però no ho és tant. De la mateixa manera que un nen és una persona en formació, podríem arribar a concloure que un vell és un ésser en deformació o, esfreixurant la imatge, una persona que es descompon. La saviesa popular, que és còmoda i econòmica per definició, tendeix a fer creure que aquests dos extrems de la matèria carnal han de ser tractats de la mateixa manera, amb la mescla característica de cura i condescendència, com si fossin els dos vessants d’una piràmide que els adults coronem amb secreta ufana. Però un vell ja està fet. Fets i deixats estar, alguns, cert. Però fets, i poca cosa hi tenim a pelar. A banda d’escoltar-los i deixar que visquin el que els queda com els doni la gana, sense tirar-los més sal a unes nafres que ja no guariran. Que parlin, que visquin el que puguin amb els seus deures i amb els seus havers. Però no els tinguem pena perquè de la nostra pena no en faran ni catúfols.

 

Més valdria que comencéssim a escatir què cony passa amb els adolescents que en teoria ens haurien de pagar les pensions i al pas que anem aviat començaran a cotitzar als trenta. No és un tema menor. La darrera setmana hem hagut de viure un infame devessall de demagògia —justificadíssima, però demagògia— per una espelma posada amb massa traça i el reconsagrat despotisme de les empreses energètiques. Però en el fons de la nostra hipocriteta triple i quàdruple moral, intuïm que si s’hagués mort un indigent borratxo de quaranta anys hi hauríem vist un conat de justícia divina i el cas no hauria passat d’un trist accident de barbacoa. I no hi hauria hagut menys pobresa energètica ni l’actitud de Gas Natural Fenosa hauria estat menys reprovable, d’haver anat així amb víctima poc periodística. Però era un vell i la mala consciència juga males passades a la racionalitat. Sempre els fallarem i sempre hi estarem en fals. I en el fons del fons la sospita: que ni podem preparar tots els jaios a morir en pau —que és cosa d'individual de cada consciència— ni ens podem preparar nosaltres pel món de jaios que ens espera.




Comentaris

envia el comentari